d'ara i d'aquí
maria palau
Un lloc de resistència
La pintura de Gabriel Schmitz (Dortmund, 1970; viu a Barcelona fa dues dècades) respon a un impuls ètic. És impossible entendre-la, valorar-la i apreciar-la sense acotar la seva responsabilitat amb l'ésser humà. Schmitz és un artista que alça el pinzell i s'enfronta a la tela blanca amb la voluntat de despertar o d'alterar la consciència. Aquesta és la petita gran revolució que persegueix cada dia en la solitud del seu estudi. Res no és per caprici. Res no és per agradar-se ni per agradar. La seva pintura, delicada i implacable, simbiosi entre allò autobiogràfic, social i històric, repta una societat anestesiada i insensibilitzada que s'alimenta de banalitats.
Per a algú que no conegui la seva trajectòria, d'una coherència immaculada, semblaria que la seva obra actual s'ha aferrat als mals del present per irradiar un discurs enllaunat. No només no és així sinó que en els seus quadres ja hi havia, des de fa temps, molts dels símptomes d'un món decadent que anava prescindint dels valors humans. En tot cas, a ell, això que s'anomena crisi global com si fos una entelèquia, li ha servit per incidir en una fusió més directa del seu art amb la vida. I per explorar terrenys de percepció insòlits. Schmitz ha sondejat nous amagatalls plàstics i conceptuals de la pintura, i ara presenta els resultats en una exposició a la galeria que tanta confiança li ha fet, la Jordi Barnadas.
D'aquest Schmitz que ha adoptat una actitud experimental, sorprèn en positiu algun tímid atreviment amb el color que desafia la seva paleta esmorteïda. O una injecció pop mesuradíssima que aporta un interessant element lúdic. Aquestes provatures, molt lliures però gens innocents, també han afegit tensió a la relació entre el que succeeix dins del quadre i el que succeeix fora del quadre. L'espectador té molt més difícil desvincular-se o fer com si no l'afectés. L'efecte mirall s'ha imposat davant postures contemplatives del tot passives. És un art que ens interpel·la.
De Schmitz, sempre m'ha fascinat la mirada dolorosa de les persones que pinta. Són uns ulls amb els quals ens creuem cada dia quan caminem pel carrer, però no hi parem atenció i, en el millor dels casos, només ens desperten compassió. Ell, en la seva obra, aconsegueix desvelar-nos l'ànima d'aquesta gent, anònima, però tan propera. Ens equivocaríem si consideréssim la seva pintura trista i pessimista. Cada una de les seves obres és una porta que implora un toc, toc per obrir-nos tota la vitalitat que hi amaga. Ens demana aquest gest, només aquest gest. En el títol de l'exposició –que freda que em deixen la majoria de títols d'exposicions, i aquest em meravella perquè atresora tants significats– hi ha tota la raó de ser: Sense fi. M'explica l'artista que no el va buscar, que el va trobar. Està impregnat, diu, de la condemna de Sísif: tots els matins, quan entra a l'estudi, ha de començar de nou, “el que has aconseguit el dia anterior no serveix per justificar el dia present. Sempre hi ha una tela en blanc nova i sempre t'ho tornes a jugar tot”. Sense fi també és un lloc de resistència, “i més ara que tantes coses estan amenaçades”. L'art i els artistes, sens dubte. Però no els faran pas caure.