El déu del ritme

Cada dia sona alguna de les seves cançons a la ràdio i sempre hi ha un xiringuito a la platja que col·loca els ja vells temes de Bob Marley, un revolucionari de la música que va ser capaç de modificar el so d'una època. Cap a la segona meitat dels setanta, en plena fractura entre el pop i el punk emergent, un ritme provinent de Jamaica els va tocar a tots plegats i, poc després, des dels Clash fins a Bob Dylan, des de Police fins als Rolling Stones, incorporaven el ritme sincopat que Marley, Peter Tosh i els Wailers havien dut a Europa fugint de les inclemències polítiques de l'illa caribenya. A partir d'aleshores, la marihuana va frenar la devastadora embranzida de l'heroïna i les banderes d'Etiòpia van substituir les llibertàries i les del flower-power.

Érem al bell mig dels inestables anys setanta i Marley es va erigir en el rei dels reis del rock and roll. Què vas fer el primer cop que vas sentir una cançó reggae? Vas ser capaç de no ballar? El reggae va tenir una entrada tan profunda que fins i tot els nous filòsofs francesos hi van haver de dir la seva, en contra, és clar, com a bons reaccionaris. Opinions a favor o en contra, Marley i el seu reggae electrificat han estat un dels estils més imitats de la història de la música popular. Quina va ser la fórmula? El ritme. I per comprovar-lo, Universal presenta Easy Skanking in Boston '78, una primera tramesa de l'aniversari de Marley. La gravació recull el primer dels dos concerts realitzats al Boston Music Hall el juny del 1978, amb tretze temes d'àudio i set en vídeo totalment inèdits, provinents de l'arxiu familiar.

Al vídeo, de tres quarts d'hora, trobem algunes de les cançons més cèlebres de l'artista, com ara Rebel music, I shot the sheriff, No woman, no cry, Lively up yourself, Jamming, War/No more trouble i una explosiva Exodus, en què el guitarrista Julian Marvin fa una autèntica exhibició de recursos al capdavant d'una banda que feia ballar les mòmies. Potser no és el millor concert que he sentit dels Wailers, però déu n'hi do.