Crítica
Àngel Quintana
Després de l'allau de neu
Una família sueca es troba de vacances als Alps. Mentre es troben a punt de dinar en una còmoda terrassa veuen com s'acosta una allau. El pare afirma que tot està controlat, però és el primer d'abandonar la taula. La mare i els dos fills corren espantats. L'allau, que ha estat filmada en un esplèndid pla seqüència, s'atura abans d'arribar la terrassa. La pantalla queda en blanc.
Hi ha en l'acció central de Fuerza mayor un element catastròfic que podria donar peu a una història de supervivència, a un drama sobre com la força humana pot lluitar contra la natura. Ruben Östlund, en el seu tercer i magnífic llargmetratge, evita tota premissa que porti la pel·lícula cap a territoris més convencionals. Com la desaparició d'Anna a l'inici de La aventura d'Antonioni, allò que importa no és quines són les causes d'allò que ha passat, ni el tancament de cap cercle dramàtic, allò que compta és veure com un fet pot irradiar en la conducta dels altres, crear crisi, provocar tensions i generar una certa incomunicació. Östlund aprofita la situació inicial per dur a terme una mena de radiografia d'un matrimoni. La dona recrimina al pare de ser un covard, de no prendre les decisions necessàries, de no afrontar la vida. El pare acusa la dona de ser massa protectora cap als seus fills, de no voler acceptar els principis bàsics de la convivència. La família comença a tancar-se, mentre Östlund, amb un sentit molt subtil de l'humor, va mostrant-nos la descomposició d'una certa burgesia que troba en la neu una projecció del seu paradís artificial. Tota la pel·lícula està filmada amb gran rigor, amb un sentit contundent de la posada en escena i amb un tempo peculiar en què els temps morts esdevenen tant o més reveladors que les poques accions que envolten la història. Fuerza mayor té la contundència de les grans propostes i revela la mirada d'un bon director.