CRÍTICA
jordi bordes
De la terra a l'aire, de flamenc a hip-hop
L a coreografia Felahikum indaga sense tancar massa supòsits. Juga amb un mirall que es trenca. Les dues dones, amb una similitud física sobretot quan coincideixen amb el seu pentinat, responen a unes intuïcions que els confirmen en cada una de la seva disciplina. A Rocío Molina se la coneix com a danzaora i no com a bailaora. Perquè ella respecta el seu flamenc tot i entrar en camins nous com pot ser la dansa contemporània. També és el cas de Honji Wang, que arriba a la dansa més conceptual des d'un moviment urbà, col·loquial, pròxim (uns gestos que els d'Umma Umma Dance ja han procurat captar en alguns dels seus muntatges com ara el Loser kings, 2012)per atansar-se a la contemporània. I en aquest abisme comú es troben les dues ballarines i confronten les seves ombres.
El treball que es va poder veure a Perpinyà era el resultat d'un intensiu de només tres setmanes. Però cal sumar a aquest procés de creació confrontar les maneres de construir. Amb la música com a complement, o com a primera veu des d'on s'articula el moviment. Ramírez, francès amb arrels espanyoles, volia trobar connexions amb aquest flamenc, el felahikum que és el nom que els àrabs li donaven a aquesta expressió artística. Segons explicaven les dues intèrprets, la trobada era molt fructífera, amb contínues investigacions fèrtils, però que els costava molt acabar fixant els moviments consensuats amb la música i l'escena. De fet, l'aparició inquietant dels ventiladors insinuava que podia ser un treball molt més ampli del que es va poder veure a Perpinyà.
Felahikum insisteix a trobar les diferències i les semblances de dues intèrprets a escena. Des del vestuari que alterna el blanc i el negre de jaqueta i camisa o pantalons i faldilles. Wang projecta els seus braços àgils, la seva esquena que es vincla elàstica i que aporta aire a l'escena. Per la seva banda, Molina hi aporta l'element de terra. En part, perquè el seu repicar als peus és incontestable i per la contundència dels seus gestos. Els peus ressonen implacables amb els micròfons que amplifiquen el picar de les soles de les botes. Però Sébastian Ramírez no es conforma amb aquest enfrontament. I és que, a la contundència de Molina, també hi ha la picada d'ullet humà, vital. I la lleugeresa de Wang també té aires de dolor. Quan els cossos s'emplastren, és quan es percep un gest urbà en el cos rígid de Molina o una certa densitat en el moviment dels braços volàtils de Wang. L'escena dels ventiladors a Perpinyà, tot just apareixia com una peça en construcció, en què es percebia que hi havia molt a fixar de la recerca.
Rocío Molina ho és menys en aquest treball, però la referma per a nous capítols del seu nou flamenc. No hi ha la simfonia de percussió que s'amuntega fins a ser una catedral (sigui amb el fregir de les sardines a la font de Carmen Amaya o amb el trombó a La Capitana). Però l'ensenya a volar per aterrar més tard al seu temple del ball.