Calvari d'un capellà bo

El punt de partida de Calvary és fort i sorprenent. Un capellà d'una petita comunitat rural irlandesa rep un home en confessió que li explica que quan tenia set anys va ser violat per un capellà pederasta que ja és mort. Des d'aquell moment ha odiat la religió catòlica i els capellans, és per això que dóna al pare James –un extraordinari Brendan Gleeson– un període de set dies perquè s'acomiadi ja que després serà assassinat. El presumpte botxí assenyala a la seva víctima que és millor matar una persona bona que una de dolenta, ja que l'assassinat d'un innocent té sempre més repercussió.

En qualsevol pel·lícula de suspens un punt de partida tan contundent portaria cap a dues reaccions: el capellà intentaria descobrir el possible assassí i salvar-se, i l'assassí el vigilaria atentament per dur a terme la seva promesa. A Calvary no passa cap d'aquestes coses. La pel·lícula tampoc no deriva cap a una reflexió religiosa sobre l'angoixa davant la mort i la dificultat de perdonar els pecats de l'església. John Michael McDonagh –el director d'El irlandès– dedica bona part del seu metratge a explicar la experiència íntima del capellà mentre dur a terme un curiós viacrucis personal que serveix d'acomiadament. No hi ha un suspens al voltant de la mort anunciada, l'únic que hi ha és el sentiment de final, de suportar allò irremeiable. El capellà James no vol ser un màrtir catòlic sinó un bon ciutadà que vol comportar-se bé fins al final, mentre observa una societat desencaixada, que ha anant perdent de forma progressiva els seus valors i les seves arrels.

Bona part de l'acció de la pel.lícula es centra en el Via-Crucis personal del pare James i en la forma com sublima –i porta– la seva passió personal. La relació amb els veïns ocupa una part del drama i l'altra, la relació amb la seva filla. El pare James, que va sentir una vocació tardana després de quedar vidu, intenta ajudar la seva filla. perquè pugui obrir-se un futurEn alguns moments fa la sensació que Calvary dóna menys d'allò que promet, que falta un xic més de profunditat en el drama interior i més denúncia del paper de l'Església en un país tan tradicional com Irlanda. El director sap jugar amb l'acidesa i un cert humor subtil en la descripció dels personatges, encara que tot plegat és molt més dramàtic que al seu film anterior.