L'amenaça fantasma del pare

La violència de gènere és una plaga social, però també és un gran tema per a determinat cinema contemporani que vol fixar una denúncia i crear un nucli dramàtic que sigui efectiu i eficient. Refugiado, de Diego Lerman, pot semblar una pel·lícula més sobre el tema. Ho seria si no fos perquè la seva peculiaritat és que la figura del pare que exerceix la violència contra la seva dona i el seu fill es troba sempre fora de camp, és com un ésser fantasmagòric que actua com una amenaça. La pel·lícula és sobretot la història d'una escapada i es manté fidel al punt de vista que ha volgut establir. La mare i el fill busquen un refugi on poder viure sense sentir la pressió de les trucades del pare, que confessa que està penedit, però que ningú assegura que no es repetiran les seves accions. Refugiado crea tensió, però el seu principal problema és que la seva lògica narrativa és molt limitada i es mou constantment entre la persecució i la calma, sense saber quin serà el camí que ha de portar cap a una resolució del conflicte que s'hi explica. En la seva part central, la mare i el fill es refugien en una mena de love hotel, i allà troben la calma. Quan la pel·lícula sembla encallar-se amb la calma, decideixen marxar a casa seva per recollir les coses. El telèfon tornarà a sonar i un altre cop es genera la tensió. Més tard trobaran un altre refugi, però tornarem a sentir el telèfon. Aquesta relació sembla encallar una pel·lícula que està rodada amb rigor, en què el treball de la parella protagonista –Julieta Díaz i Sebastián Molinaro– és més que destacat. També s'ha de remarcar que la tensió no camina mai cap al camí de les truculències o de la suposada història de terror. Tot té una aparença normal, però al mateix temps inquieta.