CRÍTICA
jordi bordes
La peripècia del cop de sort d'un perdedor
Al bar del Romea (i gràcies a la pròrroga fins a aquest diumenge) hi ha un antiheroi que mira els ulls amb una estranya cordialitat. Les paraules se li encallen, a voltes, i el seu discurs pren uns canvis de ritmes i d'intencions que atrapa l'espectador. El tòpic diu que els millors dramaturgs de pub són els irlandesos, perquè tenen una gran capacitat per fer natural l'oralitat. No és una màquina centreeuropea que busca la rèplica exacta. Tampoc té l'excés de la més mediterrània, amb bromes ben sorolloses. Els encanta escriure el pas del temps amb la naturalitat i la infecunditat d'una conversa que no ve a tomb de res però que és poderosament enganxosa.
La posada en escena d'aquest bon lladre exigeix una proximitat absoluta. Com si el personatge (un Josep Julien amb una àmplia gamma de recursos) oferís una conversa amb una llengua desfermada per l'alcohol a uns desconeguts amb qui ha decidit compartir taula. La disposició del públic té més pinta de concert amb llar de foc i taques d'humitat a l'entrada (com el que s'intueix a Tots els homes d'Escòcia d'Els Amics de les Arts) que no pas al secret d'una petita taula a mitja llum. Però l'atenció que el personatge té en cada espectador, mirant-lo ben endins, buscant que no es perdi i que segueixi cada fil de la trama, fa que tothom se senti un privilegiat que escolta una història. Si és veritat, és carn de presidiari. Si és ficció, és de borratxo que es vol fer l'important, tot i aparentar que és un “noi dels encàrrecs” d'un pinta que triomfa en els negocis bruts però que es perd per la infidelitat del seu amor platònic.
Al Romea, la casualitat ha fet, a més, que l'actuació es faci amb una foto de La presa de la producció de 1999. Es tracta d'una altra obra de McPherson en què, per cert, Julien també formava part del repartiment. Una mena de matrioixca a la irlandesa, vaja.
És un encert que el Teatre Romea recobri aquest espai off, permetent una sessió doble a la sala. Va ser Julio Manrique el que va obrir el vestíbul per transformar-lo en aquell estudi tan estrany del protagonista de Sé de un lugar que van idear els de Prisamata d'Iván Morales. També va ser un èxit sonat (que encara té gira) aquella mirada tan particular de La nit just abans dels boscos, on aquell indigent tan fosc de Koltès convidava al seu cau (genial Òscar Muñoz). El treball de Josep Julien, dirigit per Xicu Masó (que també la va encertar l'any passat amb L'encarregat), tot i ser una trama aparentment fulletonesca, té una veritat i una intensitat lloables. No seria estrany que aquesta petita història explicada quasi a cau d'orella tingués molta més vida (se la mereix) que la que li va donar fugaçment el Grec del 2014.