L'ombra de ”l'artista més gran de la història”

De la mateixa manera que l'obra de Picasso ressona en l'obra daliniana de manera evident, els dos artistes tenien en comú l'admiració absoluta del que consideraven –tots dos– el més gran artista de la història, Diego Velázquez. L'exposició del Museu Picasso dedica un àmbit a aquest aspecte, fàcil d'il·lustrar (sobretot per part picassiana) ja que la institució barcelonina acull la donació al museu que va fer l'artista malagueny de la seva sèrie de Las Meninas. Explica l'expert dalinià William Jeffett, comissari de la mostra juntament amb Juan José Lahuerta, que tant Dalí com Picasso, quan estaven en el punt més alt de la seva carrera i des d'aquesta posició des del cim, van voler emular Velázquez, en una mena de reafirmació a dues bandes “com a artistes i com a espanyols”.

Els anys 50 van ser una dècada de reivindicació de Velázquez, vinculada a una certa valoració de tot allò “espanyol”, que va culminar el 1960 amb una exposició retrospectiva al Museu del Prado, amb motiu del tricentenari de la mort de l'artista. Segons Jeffett, Velázquez va donar, tant a Picasso com a Dalí, l'oportunitat de tenir un “model a imitar”: “Un model artístic a partir de l'exemple dels quadres de Velázquez Las Meninas, Retrat de la infanta Margarida i Felip IV i un model d'artista sobirà que pintava el que volia i quan volia, al seu aire, pintant el rei i ningú més.”

El cas de Picasso és clar. El seu gran homenatge al pintor del Segle d'Or va ser una autèntica supersèrie de 50 teles de Las Meninas que va pintar entre l'agost i el desembre del 1957. En aquest conjunt, destaquen les obres que el malagueny dedica en exclusiva a la imatge més destacada del cèlebre quadre de Velázquez, la petita infanta Margarida.

Salvador Dalí també es va centrar en aquest personatge en el seu particular homenatge a Velázquez i, segons Jeffett, “costa creure que Dalí no estigués al corrent del que havia fet Picasso”. Experimentant amb la il·lusió òptica,Velázquez pintant la infanta Margarida amb les llums i ombres de la seva pròpia glòria (1958) representa el pintor sevillà pintant la infanta, a la vegada que la mateixa imatge de la princesa apareix, espectral, en la visió frontal del quadre.

A més de Velázquez, hi va haver altres pintors i obres d'art concretes que van obsessionar especialment Dalí al llarg de la seva vida, com és el cas de l'Angelus, de Millet, que va inspirar tota una teoria paranoicocrítica al voltant de l'obra; o La filadora, de Vermeer, així com pintors com Rafael o l'artista academicista francès Jean-Louis Ernst Meissonier. Miró i Yves Tanguy van influenciar en alguns moments l'obra daliniana. Al llarg de la seva vida Picasso, entre d'altres, també va homenatjar directament Rembrant, El Greco, Goya i Manet.