La sortida d'un palestí

El pare d'Eyad, el jove palestí protagonista de Mis hijos, afirma que havia lluitat per alliberar Palestina dels jueus, però que es conforma que els ocupants els deixin viure amb dignitat. Eyad pregunta al pare si és per això que l'envia a un institut jueu de Jerusalem, on l'han acceptat i becat per la seva intel·ligència. Aquesta incursió en el món jueu, que el distancia de la seva família mentre tempteja una adaptació en un medi que l'acull amb l'ambigüitat de sentir-se encuriosit per la seva estranyesa sense deixar d'exigir-li una renúncia a l'alteritat, fa que Eyad es plantegi quina és la seva identitat i com construir-la.

De fet, el títol internacional del film és Dancing arabs, una expressió que intenta definir l'oscil·lació dels palestins que, per complir desigs i ambicions personals, es mouen d'una manera incerta entre el que són, amb les limitacions imposades, i el que volen ser, amb les mudances requerides. El títol, de fet, es correspon amb el de la novel·la autobiogràfica de l'àrab-israelià Sayed Kashua, escriptor i columnista satíric al diari Haaretz, adaptada pel director Eran Riklis, que reconeix una empatia amb l'esperit del dancing arab perquè connecta amb la seva experiència com a israelià que, sentint-se part d'una terra i de la seva gent sense exclusions, no està segur de com i on vol estar.

Amb el propòsit d'afavorir la relació entre jueus i palestins, però amb la consciència ineludible de les dificultats de l'entesa, Eran Riklis ha realitzat diverses pel·lícules, entre les quals Los limoneros, en què una dona palestina emprèn una lluita contra el seu veí, ministre de Defensa israelià, que pretén arrencar-li els llimoners per hipotètics motius de seguretat: una manera de concretar com l'estat d'Israel va ocupant espai a costa del territori i els recursos dels palestins.

Pel que fa a Mis hijos, en la mesura que segueix el relat autobiogràfic de Sayed Kashua, l'acció s'emmarca en un temps històric recent que s'inicia en la primera guerra del Líban i es tanca a mitjan últims anys 90 després que, arran de la també primera guerra del Golf, Sadam Hussein amenacés amb els míssils apuntats cap a Israel. Amb aquest rerefons, Eyad s'enamora d'una jueva, companya a l'institut, i fa una ajuda humanitària a un jove israelià amb una malaltia degenerativa. A l'institut, a vegades se sotmet al discurs israelià i a vegades s'hi revolta. En el seu cap bull una idea, relativa a un canvi d'identitat, que es materialitza sense un punt de vista judicatiu, sinó com una invitació a pensar sobre què pot fer un palestí per trobar una sortida individual. És una idea amb una dimensió simbòlica a la qual Eran Riklis fa atenció mentre que, mantenint el film un interès notable, desatén la narració i crea certa perplexitat sobre l'evolució de l'actitud d'alguns personatges.