L'heroi

Ha arribat al Liceu la tercera entrega d'un muntatge de la Tetralogia wagneriana que, produït per la Bühnen der Stad de Colònia, compta amb una direcció escènica de Robert Carsen inspirada pel concepte que la destrucció de la naturalesa, a través de l'ambició de poder i la tecnologia, du a la caiguda dels déus, però, de fet, a la fi del món. Ha arribat Siegfried, l'heroi inconscient i amoral que supera tots els obstacles perquè no té por. Que arribi un “episodi” del cicle cada temporada dificulta la comprensió de la proposta en la seva evolució dramatúrgica, si bé, pel que fa a la tercera part, el concepte es fa clar, potser fins i tot massa, en l'escenografia: el no-lloc on habiten el nan Mime i Siegfried; els arbres tallats i socarrimats on vaga l'heroi; la cova, reconvertida en una gran excavadora, en què Siegfried venç el gegant Fafner transformat en drac. Resulta més incert el final del III Acte, amb l'heroi i Brühnilde, rescatada del seu son profund, deambulant per l'escenari.

De nou no hi va haver ningú de la direcció escènica present a l'escenari al final de l'estrena, de manera que no pot saber-se la resposta del públic, que va dividir-se pel que fa a la direcció musical. O potser no hi ha una divisió, sinó una part sorollosa del públic entossudida a bescantar l'actual director titular de l'Orquestra del Liceu, Josep Pons, que va fer un treball profund i gens banal.

El tenor Stefan Winke, passant al primer des del segon repartiment, va substituir Lance Ryan –amb grip– en la interpretació de Siegfried. I ho va fer de manera sòlida i convincent. De la resta, cal destacar l'imponent Albert Dohmen, la convicció amb què Iréne Theotrin assumeix Brühnilde i, encara que hi hagi passat el temps, la força estranya, pregona, de la veu d'Ewa Podles/Elda.