El cantó més salvatge de la creació artística

Per a Jordi Mitjà (Figueres, 1970), l'art és un llarg camí d'aprenentatge. D'aquí que dóna tanta o més importància al procés previ a la realització artística que a la pròpia obra. El sentit de l'art, la seva veritable essència, el troba passejant per un bosc, inspeccionant les sàvies eines de l'avi o emulant la destresa del seu pare manyà. Amb el que té més a prop i hi conviu, trama el seu codi artístic. La matèria primera del seu treball és tot allò que passa desapercebut, tot allò que sembla insubstancial perquè, justament, és tan proper, quotidià, comú. Més que crear, el que estimula Mitjà és desvelar els secrets de les coses que tenim a tocar.

En un país normal, Mitjà figuraria en la primera divisió de l'art contemporani català. La seva carrera es troba en la fascinant frontera entre la maduresa d'un artista amb un ideari creatiu molt coherent i bregat i la temeritat d'un etern principiant que no es cansa de cercar corriols costeruts que el porten a noves possibilitats d'experimentació. A cada exposició fa un salt. L'actual, a la galeria Maserre, és una de les més potents de la temporada barcelonina.

No hi ha peces menors en aquesta mostra. En cada una s'hi manifesta el Jordi Mitjà que observa persistentment la natura amb el propòsit de comprendre la relació entre el ser humà i el món que l'envolta. En cada una hi regna un pensament sobre el que ha estat i la petja que ha deixat. Mitjà no s'ho mira des de cap tanca, s'hi involucra decididament. Ho veiem a Monument indòmit, magistral, una estora de totxos desemparats que va rescatar d'una bòbila de Vilafant abandonada des dels anys setanta. L'artista ha erosionat el conjunt d'argiles per invocar una idea de ruïna. La seva disposició al terra de la galeria suggereix decadència, com si dels vestigis d'una civilització es tractés. Una civilització que ben bé podria ser la nostra, amb el totxo com a metàfora del gegantí abocador de la crisi actual. És una obra que, a més, sintetitza molt bé el neguit d'un artista desencisat que crea per protestar contra la mercantilització de l'art.

Atzar i memòria es conxorxen també en una altra peça vigorosa, Les creences, en la qual, una vegada més, Mitjà dóna una segona oportunitat a materials descartats. Un projector tecnològicament desfasat procedent d'un hospital estampa sobre una esquerdada taula de treball d'un escorxador els reflexos d'uns vidres que semblen eines de sílex desenterrades d'una caverna prehistòrica. És una obra d'un lirisme colpidor. Mitjà dóna una lliçó estètica amb objectes que hem suprimit de les nostres vides, per inútils o per espatllats.

I això mateix s'ho aplica a ell mateix, a les seves pròpies deixalles artístiques. Fa un parell d'anys, va estrenar taller a Banyoles –bé, de fet, el seu primer taller, fins llavors treballava a casa–, i durant el procés de trasllat es va trobar amb munions de dibuixos que havia eliminat del corpus de la seva obra. Molts d'aquests els ha reaprofitat en unes obres, que cal veure com a escultures, sobre les quals hi ha vessat guspires de metall soldat. El resultat són unes precioses constel·lacions que, des del cantó més salvatge de l'art, atorguen un paper central a l'espectador i a la seva experiència emotiva i intel·lectual.