Malalts de poder

Si Federico Luppi interpreta el paper d'un exgeneral que va participar activament en la censura durant la dictadura argentina, tothom pot pensar que la denúncia és inqüestionable: la seva democràcia ha sabut curar-se de la impunitat i ha estat capaç d'empresonar els culpables de desaparicions, assassinats: de sembrar por. Però la mirada del director tampoc és benèvola amb la democràcia d'avui. Perquè es vol presentar com el poder d'ara castiga els culpables i els humilia. Per això el general entra emmanillat i, sempre, hi ha un agent vigilant-lo en el fons del pla que grava la càmera d'aquest reportatge periodístic sobre els motius de l'incendi del teatre El Picadero el 1981. El poder és orgullós, sigui amb la severitat manifesta de la dictadura però també amb el llenguatge no verbal de la democràcia “de Photoshop”, que defineix aquell general.

Les tres funcions, que es van estrenar amb tot el paper venut, s'integraven en el cicle Buenos Aires del Teatre Lliure, un retrat necessari per demostrar que hi ha un teatre de denúncia a més del de personatges insòlits en situacions rocambolesques, amb una interpretació més distant.

Luppi és un monstre de la gran pantalla. Per això, tothom va poder sentir el privilegi de veure'l actuar en directe. Avui, com el general, és un actor veterà, que llueix dalt de les fustes, tot i que físicament se'l vegi dèbil. Aquesta fragilitat va molt bé a un personatge que va ser una peça simbòlica de la dictadura (aquest defensa que la repercussió del teatre és petit, però no per això deixa de ser perillosa: és l'ou de la serp) que ara comprova com només interessa a una periodista militant d'esquerres de l'altra banda de l'Atlàntic. Vol ser digne i ferotge però es reconeix vençut. L'ou de la serp que tot ho anihila és el poder, sembla concloure aquest muntatge.