‘Canvi d'agulles' (II)

En quins casos es pot traspassar els límits de la normativa? Es pot tenir la màniga ampla a l'hora d'introduir segons quins mots en el diccionari normatiu? A través de l'opinió de deu professionals de la llengua, el llibre Canvi d'agulles intenta treure l'entrellat a aquestes preguntes i oferir propostes més o menys encertades sobre algunes modificacions que l'Institut d'Estudis Catalans hauria de tenir en compte ara que està a punt de publicar l'esperada Gramàtica de la llengua catalana (ja es pot consultar la part d'ortografia al web de l'IEC).

És cert que el català té unes regles gramaticals un pèl complicades i que a vegades les excepcions no confirmen la regla (com passa també, no ho oblidem, en altres llengües), però la gran dificultat arriba en el moment en què el corrector, i ho dic des de la pròpia experiència, ha de decidir quines expressions o mots ha de passar pel sedàs en un diàleg o en un article d'opinió que reflecteix la llengua oral. És el moment de separar el gra de la palla, quan cal decidir si accepta paraules com ara acné (qui fa servir en la llengua oral la forma normativa acne?) o utilitza combinacions de pronoms tan esteses com ara l'hi en comptes de la hi o li ho, en frases com ara “l'hi faran pagar, allò que ha trencat”, en comptes de la combinació normativa “li ho faran pagar”. I quan ha de determinar si hi deixa el verb disfrutar? O l'article lo? O l'algo? “Escriure diàlegs vol ofici”, explica Ramon Solsona en el seu article a Canvi d'agulles, perquè el català escrit té pànic de la llengua oral.

En aquests casos, la majoria de vegades els professionals de la llengua acabem recorrent al portal Ésadir o al Gran diccionari 62 de la llengua catalana, que admeten alguns mots no normatius, com ara nòvio o barco.

Trobar l'equilibri és difícil perquè no podem obrir la porta a un munt de castellanismes que planen amenaçadors sobre la nostra llengua. I, a més a més, també és cert que, tal com assenyala Solsona, “si se sap remenar, garbellar i triar, en el català popular s'hi troben granets d'or”. Però també és evident que hi ha mots normatius que no acaben de convèncer els parlants i que no s'usen perquè sonen artificiosos. A tall d'exemple, el lingüista Enric Gomà reivindica la introducció de trajo al diccionari normatiu i explica: “Cada vegada que en un guió, un conte, un article, etc., he d'escriure trajo, tinc un maldecap. Perquè en segons quins mitjans o editorial, te'l canvien pel normatiu vestit.”