Del correbou al correfoc

Situem-nos a finals dels setanta. L'Ajuntament de Barcelona, en plena transició cap a la democràcia, decideix que la diada de la Mercè (24 de setembre) passi a convertir-se en l'acte central de la nova festa major de la ciutat en detriment del dia de Santa Eulàlia (12 de febrer). En aquest mateix debat, en el qual prenen part il·lustres personalitats com ara Bienve Moya, Premi Nacional de Cultura Popular el 2009, també s'estableix la necessitat de crear progressivament un programa que combini cultura i festa a parts iguals per donar certa volada a la gran festa de la ciutat.

D'aquestes reflexions acaba naixent el 23 de setembre de 1979 la primera concentració de dracs a Barcelona, un acte en el qual van participar mitja dotzena de colles de bestiari de foc i dues més de diables d'arreu de Catalunya, les poques que estaven actives després de la dictadura. Gairebé 36 anys després d'aquella data, Heribert Masana recull en el llibre Mercè 79. Els orígens del correfoc (Emboscall) els testimonis i vivències d'aquella efemèride, una data històrica perquè va ser la primera vegada que es feia una concentració d'aquest tipus i, sobretot, perquè
va ser l'origen d'aquesta popular passavila amb guspires i foc.

Masana relata moltes anècdotes divertides de com es va viure aquella primera concentració de dracs, que va omplir de foc i espurnes el centre de Barcelona, de la plaça
de Sant Jaume a la de Catalunya. Aquell 23 de setembre va ser el
primer cop que les colles –en molts casos formades per persones voluntàries– traslladaven les bèsties de foc tan lluny de la seva població i
es van viure moltes peripècies.

Una de les colles participants, de Vilafranca del Penedès, es va deixar els coets a casa, per exemple. La del drac de Vilanova i la Geltrú, capitanejada entre d'altres pel periodista Xavier Capdevila, va tenir un “accident”: se'ls van encendre tots els coets que portaven a la bossa. I el drac de Sant Pere de Ribes (Garraf) va perdre un dels seus tres caps mentre era traslladat del centre de la ciutat al Poble Espanyol, on es va celebrar el sopar de cloenda de la jornada. “Va xocar amb una branca quan el portaven en
un camió”, explica Heribert Masana, que destaca la resposta que van tenir els veïns de Barcelona en aquella primera experiència. “El públic estava entregat, tot i que anava vestit de diumenge, sense mocadors ni barrets. En lloc de marxar espantat, va començar a saltar i ballar, sobretot la gent més jove. Va començar el joc entre el bestiari de foc i els participants”, explica l'autor del llibre, que recull diversos articles publicats sobre l'acte a la premsa catalana.

“Els dracs [...] eren els més representatius de Catalunya: de Vilafranca, Olot, Vilanova, la Geltrú, Mataró, Begues, Sant Pere de Ribes i Castellbisbal. [...] I els diables participants havien vingut des de Vilanova, l'Arboç i el Vendrell. El drac és un dels pocs animals que s'han mantingut en aquest tipus de festes populars”, resumia la crònica del diari Avui de l'època.

Un any després (1980) es va repetir la concentració a Barcelona, però ja amb el nom de correfoc. Es desconeix exactament qui es va inventar el nom, i hi ha diverses tesis sobre d'on prové la denominació, però tot indica que va ser el mateix Bienve Moya qui el va patentar per semblança amb el dels correbous. El que sí que se sap del cert és que després de l'èxit de 1979, el “joc” del correfoc es va estendre per tot Catalunya. I s'hi ha quedat. El llibre de Masana es presenta aquesta tarda a La Casa dels Entremesos.