Crítica
teatre
Plaent com un llit rodó
Cesc Gay és un cineasta que es caracteritza per una lectura més aviat fosca en la seva filmografia. Ara debuta en el camp teatral amb el somriure més ample i amable. Perquè Els veïns de dalt respon a la fórmula de comèdia picada de ritme amb personatges quotidians còmicament vulgars i alguns girs que manté atents els espectadors alhora que els diverteix. És un bon entreteniment que pretén fer un lleuger traç de crítica social, de manera similar a la comèdia de bulevard tan habitual a França. Potser li ha faltat un punt d'amargor per ser més punyent. Per això, la peça és insòlita com un llit rodó, on no se sap on van els peus i on el coixí per acomodar el cap, i on, en tot cas, la gràcia és sentir-se en plena exploració.
El retrat dels personatges permet veure quatre tipus diferents: des de l'amargat que enfonsa tot el que l'envolta fins al despreocupat que tot ho veu com una experiència positiva. L'espai és molt eficaç, insinuant la llar d'una família culta (piano, llibres...) que hauria de ser molt procliu a les trobades amb amics, tot i que, en realitat, es percep que és més aparença que veritat. La parella del pis de baix està patint una crisi de relació que, de fet, és molt personal i intransferible. Els quatre actors actuen des d'una contenció que els fa més còmics i el text sap resoldre el desenllaç, eficaçment, sense adormir-se en res. Sobta, però, un salt de continuïtat incomprensible: com és possible que el marit del pis de dalt observi la dona del pis de baix per la finestra, sense cortines, del celobert, si hi viu just a sobre? Aquest flirteig esdevindrà clau per entendre les raons reals de la trobada.