Les memòries d'un llunàtic

Pep Prieto és un nen gran. I no se n'amaga. Per què fer-ho a aquestes altures? És també un home. Perdó, un nen gran, apassionat. I això encara que ho volgués dissimular no podria. Traspua passió per qualsevol tema de què parla. I no cal dir quan ho fa tractant-se de cinema o televisió; aleshores és quan més es delata. Així mateix, en els darrers anys, des que ha estat pare, pateix allò que molts experimentem quan tenim mainada i que és una certa crisi existencial. Això quan no revisitem contínuament la nostra pròpia infantesa tot contemplant-los. Precisament, totes aquestes inquietuds i totes aquestes virtuts són les que aquest periodista i escriptor gironí destil·la i condensa en el seu quart llibre, Els Llunàtics, que acaba de publicar Curbet Edicions.

En plena promoció del llibre, no va voler fallar a la cita
gironina, malgrat que fa temps que viu i treballa a Barcelona. Ho va fer dijous, a la Llibreria 22, envoltat per la “colla de Can Fanga” (així es van autoanomenar ells), formada pel crític literari David Guzmán, el crític audiovisual Toni
de la Torre i el dibuixant Àlex Santaló, autor de la portada. Una colla ben avinguda, com es va poder veure, que va dosificar perfectament les seves intervencions per esbossar un retrat polièdric de l'obra i l'autor d'aquesta novel·la sobre l'amistat i la gran capacitat humana per a la fabulació.

Que Pep Prieto és un personatge mediàtic i popular es va poder apreciar amb el nombrós públic assistent (familiars inclosos). Entre aquests, no hi van faltar els tres amics gironins en els quals s'ha inspirat per escriure la història: en Pep, en Marc i en Carles. Tres autèntics llunàtics que van fundar aquell club d'investigadors de la Girona dels vuitanta, a imatge i semblança dels seus estimats Goonies, i amb un esperit aventurer que hauria entusiasmat el mateix Indiana Jones. Aventures, fictícies (o no), que són el motor d'aquesta novel·la d'esperit juvenil que plasma tot un univers personal amb el qual molts lectors es podran sentir identificats. I és que com va confessar Prieto, “l'afany inicial era parlar del meu fill, quan en realitat parlo de mi, convertint en material literari tots els referents culturals de la meva infantesa”. Una revelació que només llegint el llibre un percep immediatament.