Qui fa més por?

Va topar amb Antoni Llucià quan preparava la tesi doctoral. “Als diaris dels anys trenta sovint sortia mencionat com un aventurer, un estafador, i quan llegia el currículum que li atribuïen pensava que potser en feien un gra massa”, diu Sergi Dòria. Encuriosit per aquest personatge de novel·la, el periodista i escriptor va anar estirant el fil fins que l'any passat, finalment, es va posar a escriure la seva vida de manera novel·lada. El resultat, No digas que me conoces (Plaza & Janés), posa en escena aquest personatge que The New York Times va titllar de “mestre dels falsificadors”.

D'entrada, Dòria aclareix que si bé Llucià era un estafador, era molt diferent als corruptes de la trama Gurtel o els lladres de les preferents: “Mai va enganyar velletes, sinó que clavava uns cops de pal als bancs que els deixava tremolant.” Això, a banda del seu savoir faire amb les dones, que seduïa per aconseguir les seves dots i després les abandonava. Va casar-se set vegades. La darrera, amb una catalana, la seva dona vertadera” i que, ves per on, era la filla del director de la presó on l'havien reclòs.

“Dedueixo que era un nen superdotat, parlava cinc idiomes i era capaç de reproduir signatures molt ràpid.” També tenia una capacitat per usurpar identitats sorprenent, i es disfressava, talment el Fregoli, del que calgués: capellà, capità, enginyer, el rei Alfons XIII... Dòria, que va parlar amb la jove de Llucià –el fill ja havia mort–, considera que aquest home “va ser un enigma fins i tot quan va morir”, perquè no se sap ben bé si el van enverinar, o va morir de malaltia, amb només 40 anys. El cas, explica l'autor, és que va fer-ho com a empresari respectat, i va tenir un enterrament d'alta volada. “Els darrers anys de la seva vida volia viure tranquil com un burgès, tot i que, com que estava molt clissat per la policia, no tenia gaire llibertat de moviments.”

Nascut a Capellades (Anoia) el 1890 en una família vinguda a menys i amb un pare que es va veure escanyat pels bancs –d'aquí l'odi que els tenia, opina el periodista–, Llucià va ascendir ràpidament a la capital catalana abans de marxar a Cuba, on va començar a estafar a tort i a dret. De tornada, va estar tancat un parell de vegades al manicomi, el 1919 i el 1926, però no tant per boig –puntualitza l'autor– sinó perquè gràcies al casament amb la filla del director de presó va aconseguir que el traslladessin a Sant Boi, on rebia un millor tracte.

Com a contrapunt a Antoni Llucià, Dòria ha inventat un periodista que entra en “simbiosi” amb l'estafador, un personatge que li permet reflexionar sobre la relativitat de la conducta moral. El periodista parteix d'una virtut maximalista i acaba a l'altre extrem, mentre que Llucià ve a fer el viatge contrari. Dòria conclou: “Més que els corruptes, ens ha de fer por el virtuosisme dogmàtic.”

La novel·la, que inclou personatges reals, com ara Gaudí, es presenta com un homenatge als sindicalistes de la CNT, que “van fer molta feina per millorar la situació laboral i amb la vaga de La Canadenca, que va deixar la ciutat a les fosques, van aconseguir la jornada de vuit hores”. Segons Dòria hi ha molts paral·lelismes entre l'actualitat i aquella època de crisi després de la bombolla de la neutralitat espanyola, brou de cultiu de l'activitat sindicalista i també de canvis revolucionaris.