L'embolcall dels paradisos perduts

Rellegeixo un fragment del primer llibre de Miquel Pairolí, Paisatge en flames, en què parla de la memòria. Pairolí escriu que la memòria ens amaga les vileses del nostre passat, les disfressa i en tergiversa el sentit perquè “embolcalla amb paper de cel·lofana els intents més bells i refà, engalanant-lo,
el decorat de les hores més plaents”. La memòria és, per l'autor, “com el port en què la nau, per atzarosa que esdevingui la travessia, trobarà refugi segur”.

He anat a parar a aquestes reflexions després de llegir dos llibres que parlen de la memòria. Un s'acosta als postulats de Pairolí i l'altre se n'aparta.

Josep Maria Fonalleras, a La sala d'estar és un camp de futbol, considera la memòria com un exercici de trànsit entre els morts. En les primeres pàgines del llibre, després de la mort de la seva mare, torna al pis de la Rambla de Girona on va passar la infantesa. Allà retroba estances, mobles, objectes i una fotografia del seu bateig de la qual molt pocs romanen vius. La memòria es converteix en un bé preciós que serveix per reconstruir els instants d'allò que podia ser la vida d'una família de classe mitjana a la Girona dels anys seixanta. La ciutat que retrata no és la Girona grisa i negra, sinó una ciutat més plàcida. Des del record amable, el narrador reconstrueix amb precisió i elegància un món feliç que potser no ho era tant però que la literatura embolcalla. Fonalleras sembla voler fer realitat la constatació de Marcel Proust que “els únics paradisos perduts són els de la infantesa”. A partir de La sala d'estar és un camp de futbol tota una generació retrobem els objectes, els rituals i els jocs que també han format part dels nostres peculiars paradisos perduts. El gran llibre de Fonalleras pot ser el resultat d'aquella “pel·lícula cordial de la memòria”, que Pairolí exaltava en el seu text, però també és la constatació que aquell paradís mai pot tornar i que el temps el converteix en un lloc d'espectres.

La darrera novel·la del premi Nobel de literatura, Patrick Modiano, Pour que tu ne te perdes pas dans le quartier (Perquè no et perdis en el barri), no ens parla de la memòria sinó de l'amnèsia. El text sorgeix de la constatació que alguna ferida ens aparta dels records i ens impedeix retrobar tot univers plàcid. Modiano reprèn un dels grans temes que transiten per tota la seva obra per explicar-nos com l'existència és plena de petits elements dolorosos, que com una picada de mosquit, ens ajuden a revelar allò que s'havia volgut oblidar perquè el passat també amaga un relat traumàtic que té a veure amb la història o amb l'acció política. Un escriptor perd un dia una agenda. Algú la hi torna i li pregunta per un nom que estava escrit allà. A partir d'aquí, Modiano ens recorda la història d'un nen que va ser educat per una dona que feia striptease en un poble dels afores de Paris. Un dia va travessar la frontera amb Itàlia i va veure desaparèixer aquella dona per descobrir temps després que va estar a la presó. El nen es converteix en escriptor i explica algunes coses del seu passat, però no les torna a llegir per oblidar allò que va passar i que mai ha pogut entendre. La memòria per Modiano no és el resultat d'allò que Miquel Pairolí definia com “les melodies remotes que porten al cànon i l'harmonia”. La memòria esdevé un desordre permanent que necessitem estructurar però no podem. El present ens dóna petites pistes que ens porten a donar sentit a alguna cosa que sempre s'escapa. Darrere de l'embolcall dels paradisos perduts hi ha el misteri que sempre ens inquieta perquè pot trencar amb els nostres “refugis segurs”.