Macba endins

Han passat setmanes i continuo sent incapaç d'entendre com Bartomeu Marí ha portat el Macba a l'atzucac en què està amb la censura fallida de l'escultura d'Ines Doujak de l'exposició La bèstia i el sobirà, si res no ho impedeix, en cartell fins al 30 d'agost.

Marí no només va mostrar una greu irresponsabilitat en no preocupar-se fins dos dies abans de la inauguració del contingut exacte de l'exposició, sinó que va practicar l'autocensura, és a dir, un acte de covardia fruit del seu sotmetiment a les lògiques de poder que, precisament, desmunta l'exposició comissariada per Hans D. Christ, Iris Dressler, Paul B. Preciado i Valentí Roma. En un article publicat a Núvol després de la cancel·lació de l'exposició, Paul B. Preciado escrivia: “La decisió del director reprodueix precisament les lògiques del poder sobirà que l'exposició pretenia posar en dubte a través de la feina dels artistes. De nou, el sobirà es converteix en bèstia i decreta l'estat d'excepció.” Sense rebre cap pressió, el temor reverencial de Marí li va fer prendre una decisió que s'ha traduït en la seva dimissió i en un greuge al prestigi de la institució. Protagonitzant un episodi venjatiu inclòs, com va ser l'obscè acomiadament de Preciado i Roma moments abans de lliurar el seu cap al consorci del museu. Digne cas d'estudi a l'exposició en qüestió.

Si fa uns dies escrivia a Macba enfora com aquest museu ens ha fet sentir orgullosos als que vivim al Raval i estimem la cultura, la crisi del Macba ens entristeix per partida doble. Perquè qualsevol persona que ocupa una responsabilitat pública ha de tenir la valentia de vetllar, precisament, per l'interès públic. Prenent els riscos que siguin necessaris. I posant els valors i els principis a davant del temor de ser destituït per mostrar una escultura que, d'altra banda, és tan barroera com moltes de les vinyetes que s'han dibuixat sobre el monarca o alguns dels gags de Polònia interpretats per Toni Albà.

Un museu d'art contemporani públic ha de poder qüestionar l'ordre establert, assenyalar les contradiccions del sistema econòmic, provocar preguntes en el visitant. Perquè la funció de la cultura és fomentar el pensament crític. És així com progressen les societats. Quan els ciutadans deixen de fer-se preguntes, quan en una comunitat regeix la llei de la unanimitat i l'assentiment, la democràcia està ferida de mort.

En el fons de tota la crisi del Macba hi ha el debat entorn del paper que ha de tenir la cultura en la societat contemporània i quin ha de ser el rol del sector públic en la seva provisió. Si entenem que la cultura és imprescindible per garantir un dels consensos bàsics de les democràcies europees, la igualtat d'oportunitats, la considerarem un pilar fonamental de l'estat del benestar, al mateix nivell que l'educació, la sanitat o les pensions. A fi de comptes, la cultura, com l'educació, és l'únic que iguala els individus, sigui quina sigui la seva procedència o condició, sigui quin sigui el volum del seu compte bancari. Perquè la cultura dóna poder als ciutadans i esdevé la millor arma per combatre el sotmetiment i la dominació.

“Em pregunto simplement quina diferència hi ha entre la censura de les caricatures de Charlie Hebdo des de l'aïllament integrista i l'establiment dels límits del curador en un museu públic d'art contemporani d'un país suposadament democràtic quan es tracta de poder exposar una obra que parodia o caricaturitza la figura de l'exmonarca”, escrivia Preciado. No ha calgut respondre-ho. A ell i a Roma els han acomiadat. Però la bèstia segueix viva Macba endins, més enrabiada que mai. En cada una de les obres d'aquesta magnífica exposició.