soul / blues
david castillo
Catàleg en companyia
Els tres temes inicials del nou disc de duets de Van Morrison ja són una declaració d'intencions cap a la música negra, el blues, el soul, el gospel i el jazz. Personificats en el malaguanyat Bobby Womack, la reina Mavis Staples i el príncep George Benson. Amb aquesta entrada tot carbura com els grans discos de Morrison perquè ni Joss Stone –més blanqueta– queda enrere amb la seva interpretació del soul, ni cap dels setze antologats fins a tancar amb el geni Taj Mahal.
A Duets re-working the catalogue, Van Morrison i els seus companys convidats van triar entre l'extens catàleg de gairebé cançons de la seva carrera des dels anys seixanta i ben repartits entre la seva discografia, evitant els temes més coneguts. Van Morrison, segons les seves mateixes paraules, va buscar entre els cantants que més admira per recrear les cançons. L'àlbum va ser gravat a la seva ciutat natal, Belfast, i a Londres durant l'any passat i paral·lelament a la gira, que el va dur també al Liceu de Barcelona. Produït per Morrison acompanyat de Don Was i Bob Rock, del disc se n'han extret dos senzills de les interpretacions amb Michael Bublé i Mark Knopfler. Al costat dels set esmentats, els altres són Georgie Fame –habitual col·laborador de Morrison–, Steve Winwood, Natalie Cole, Gregory Porter, Clare Teal, P.J. Proby, Mick Hucknall, Chris Farlowe i la filla de Van, Shana Morrison. El resultat és de molta qualitat, especialment quan canten gent tan afinada com Clare Teal o Mick Hucknall, que em recorden un d'aquells discos de capçalera, No Prima donna, un disc d'homenatge a Morrison, però de gran valor. Aquest cop, però,el veterà músic irlandès s'ha situat amb el saxo i la veu lleonesca a tutelar l'artefacte. I li ha quedat rodó.
Entre les que també destaquen hi ha Fire in the Belly, provinent del magnífic disc The healing game, del 1997. Malgrat que Morrison sepulta la veu de Steve Winwood, la peça és una de les interpretacions més reeixides dins un diàleg de dos dels poderosos músics que van començar als conjunts britànics dels anys seixanta. Sempre m'ha cridat l'atenció com aquests músics de les illes britàniques dels seixanta han pogut mantenir el pols amb dignitat als seus mestres americans negres. La majoria han estat més populars que els seus referents, però cal dir que Morrison, els Stones i companyia s'han mantingut fidels a aquestes arrels i els han renovat, fins i tot quan la música negra ha derivat cap a altres formes generacionals, com ara el rap.
En qualsevol cas, Duets re-working the catalogue, és un nou àlbum de Van Morrison per tenir i escoltar, amb la seva diversitat d'estils i els salts per cançons que neixen i creixen durant més de cinquanta anys. No és fàcil surar en un territori tan crematístic com el musical. Per aquests motius, el de Belfast és un lleó que encara campa per la sabana. I per molts anys!