El talent del circ, a foc lent

Un Trapezi més per a la història. Ahir al vespre, l'elefant s'acomiadava de la ciutat fins a l'any vinent. En el cartell han destacat aquelles propostes de circ contemporani que han tingut paciència. Alguns exemples? Hotel Iocandi s'ha passat un any investigant els personatges i les accions d'Esquerdes, que l'any anterior ja mostraven com a prova pilot. També Los Excéntricos (The melting pot popurri) demostren que són sobirans en la pausa còmica. Han estrenat un espectacle, de tall clàssic, amb l'entrada més sonada de la seva llarga trajectòria. La seva autenticitat, transparència i blancor els fa tiets d'aquest circ contemporani que vol hibridar-se i generar una emoció, una sorpresa que superi els buscadíssims “oh!” i “ui!” del públic davant d'un número d'acrobàcia d'alt risc. Pensar un espectacle de circ necessita temps: que sigui aquest temps el que marqui quins són els camins per on s'ha de desenvolupar (és el cas de Los Santos, amb obra homònima, que neix del joc de dos amics al voltant d'una taula i elements de vidre) i, si la direcció artística solvent ho aconsella, descaminar part del trajecte fet –Le poivre rose, per exemple, genera un món a partir d'una família amb rols marcats, però es van desdibuixant i es va obrint el ventall de lectures a escena–. L'obra madura quan es posa en qüestió, i és aleshores quan el foc lent aporta l'escalf que l'artista necessita.

El pas del temps i el fet que, consegüentment, el cos sigui cada cop més vulnerable a les lesions són les grans pors de la gimnàstica esportiva i també del circ de gran precisió tècnica. Però aquest circ contemporani de textures i recerca de connexió còmplice amb el públic, gairebé recomana que l'espectacle s'hagi construït a partir de derrotes, de cessions entre els artistes. Perquè això hi aporta una densitat molt més apassionant per a l'espectador, que agraeix l'energia i el desgast, però també la manera com s'ha cuinat, ja que el foc lent ha fet que s'evapori el que era superflu o gratuït.

El Trapezi d'aquest any ha sumat 42 espectacles variats. Aparentment, com més dedicat al carrer, més directe és el vessant còmic. N'és un exemple prou gràfic Aquí sobra uno, de Tresperté. Però és una norma que es pot contradir, com el discursiu No es la boca la que va a la cuchara. En realitat, aquesta peça beu més del teatre físic, de generar imatges còmplices amb l'espectador a partir dels records comuns (com ara haver celebrat la primera comunió, o no), que no pas de l'acrobàcia, tot i penjar-se en cordes i trapezi, amb seguretat i deseiximent. També Serena Vione construeix (aquest cop sense paraules) una mena de lloc idíl·lic, a partir de ferralla que hi ha estesa per l'espai. En realitat és la plataforma d'una perxa xinesa que l'acostarà al cel, poètic i amb un exigent esforç físic.

Trapezi és també un punt i seguit. Va bé per conèixer quins projectes i quins espais s'estan desenvolupant. Dissabte a la tarda, per exemple, es feia pública la plataforma d'arts del carrer i es marcaven les fites aconseguides (i les no aconseguides, encara) per fer realitat una exhibició de circ de mitjà-gran format a La Vela de Ca l'Estruch. Dos anys després que el projecte s'abandonés a Vilanova i la Geltrú –el mateix municipi que es va desentendre del Trapezi primigeni quan es compartia amb Reus amigablement–, a la vela de Sabadell ja es fan residències artístiques, però falten els elements escenogràfics i tècnics (aparells d'il·luminació i so, principalment) perquè s'hi pugui exhibir circ com ja es fa de manera natural a la sala de Ca l'Estruch o, si és de molt petit format, al bar mateix.

L'art adquireix robustesa quan s'exercita diàriament, com la musculatura. Les màquines de gimnàs poden donar un volum espectacular, però, si no es vigila, també poden modelar cossos deformes. El circ, amb la vocació dels artistes, i si no defalleix la necessària vinculació d'administració i programadors, té un futur talentós. Encara que algun cop el toro mecànic faci figa, com va passar a Tauromàquina dissabte a la nit (ahir al vespre es va anul·lar per raons tècniques). El circ, com el teatre, necessita confrontar el material amb el públic i, com més contrastat, més coneixement i recursos tindrà l'artista.