Humor que fa més bones persones

La carrera de Los Excéntricos és llarguíssima. De fet, Marceline & Sylvestre comencen a treballar junts el 1978. No és fins al 1996 que es completa la companyia amb l'aparició de Zaza. Des de llavors, no es pot concebre els uns sense els altres. Practiquen un humor blanc, que redimeix, i mostra la part positiva de les persones. Tal com sona. Sens dubte els riures de Zaza són un dels trets més significatius de la companyia perquè són d'una gran ingenuïtat i, alhora, saben explotar l'atenció del públic. Mentrestant, Marceline s'acomoda en els vestits que millor li escauen, que fan conjunt amb barrets i sabates. Sylvestre no queda curt tampoc, ara que, probablement, és l'excèntric dels tres que aconsegueix triomfar més en els seus objectius.

La gràcia de Los Excéntricos és que provoca el mateix riure que fa dècades amb els mateixos gags. Però el temps els ha millorat, perquè hi ha una notable connexió amb l'espectador, que sap quina és la sorpresa. I espera, encantat, que la pausa s'allargui encara més, fins a esclatar el disbarat. A The melting pot pourri recullen entrades d'espectacles anteriors: bufen els guants, canten La vie en rose amb aquell micròfon tan alt, es barallen amb una aspiradora... i mantenen la música com a cordó umbilical: ara piano, acordió, ukelele, campanes... Tot ho fan sonar exquisidament bé sense renunciar, ni un segon, a fer una picada d'ullet. A entrar un gag. El mèrit de la companyia és l'ordre rigorós –tot i que aparentment tot és molt espontani– en què un artista deixa lluir l'altre. Hi ha una convivència absoluta a escena; tot arriba fresc, sense imposicions, com si fos natural. En realitat, el mèrit és haver pogut madurar l'excentricitat de cadascú al costat dels companys de viatge. Sovint, la majoria de pallassos acaben treballant sols. O amb algun partenaire d'una trajectòria molt desigual. Probablement, deu ser més fàcil de viatjar i de conviure. Los Excéntricos destaquen per la seva coralitat. És el que demostra que són defensors de la ingenuïtat de la canalla. I, des d'aquest punt de vista, poden fer riure tota la família, sense renunciar a un cert gust i emoció poètica.