el contrapunt
El saqueig del Palau, de la «A» a la «Z»
L'ocàs de Fèlix Millet ha escandalitzat la societat catalana i ha posat en evidència el control de les administracions
-
Fèlix Millet, en una entrevista l'any 2004. GABRIEL MASSANA. -
Festa popular en els actes del centenari del Palau de la Música, l'any passat; baix l'arquitecte Òscar Tusquets, amb Fèlix Millet i Jordi Montull, el 2004. ORIOL DURAN / JUANMA RAMOS. -
Festa popular en els actes del centenari del Palau de la Música, l'any passat; baix l'arquitecte Òscar Tusquets, amb Fèlix Millet i Jordi Montull, el 2004. ORIOL DURAN / JUANMA RAMOS.
A
uditories.
Almenys vuit auditories externes, fetes entre el 2001 i el 2008, no van detectar cap irregularitat en la gestió econòmica del Palau. El Gabinete Técnico de Auditoria y Consultoria SA, que va auditar els comptes de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, va donar sempre com a bons els números de l'entitat.
B
ergós.
L'advocat Raimon Bergós, exsecretari de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, ha estat un dels còmplices de Millet. S'encarregava de superar els obstacles burocràtics falsificant documents, generant factures falses o fins i tot redactant convenis inventats, irregularitats fiscals que hauria comès durant els exercicis del 2004 i 2005. Bergós ha renunciat aquesta setmana al seu càrrec com a cap dels serveis jurídics de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Bergós també ha desmentit que hagi atorgat cap certificat perquè directius cobressin remuneracions extraordinàries, tal com manifestava Millet en la seva confessió. El bufet d'advocats de Bergós es personarà com a acusació en la causa contra Millet.
C
onfessió.
«He de reconèixer que m'he equivocat greument amb determinats comportaments. Aquesta explicació té la intenció d'expressar el meu penediment, d'ajudar a la investigació judicial i de reparar el dany ocasionat al Palau. És també la meva manera de demanar perdó públicament.» La carta de Fèlix Millet al jutge va provocar un sotrac en la societat catalana. Millet reconeixia haver-se apropiat prop de 3,3 milions d'euros, però les investigacions apunten que el desfalc pot ser molt més gran. A més de la confessió, Millet va posar diners i propietats personals a disposició de la justícia, amb la qual cosa la defensa al·legarà atenuants per evitar la presó. Millet ja va ser investigat pel cas Renta Catalana en els anys 80.
D
iner negre.
Millet va declarar en la seva confessió que l'ús de diner negre per contractar artistes o pagar intermediaris era habitual en el sector musical; unes paraules que han indignat els professionals. Institucions com ara el Liceu, l'Auditori, el Mercat de les Fors o el MNAC han expressat el rebuig a aquestes pràctiques i a les paraules de Millet, en un comunicat conjunt.
E
mpreses familiars.
Les irregularitats apunten també a diverses societats propietat de Fèlix Millet, de la seva dona, Marta Vallès Guarro, i de Jordi Montull. Haurien utilitzat aquestes empreses per desviar fons del Palau i retirar grans quantitats de diners o presentar factures al Palau de serveis que no es prestaven. Tant la filla de Millet, Clara, com la de Montull, Gemma, han ocupat càrrecs de responsabilitat al Palau.
F
aes.
L'any 2003, Millet es va incorporar al patronat de l'Institut Catalunya Futur, branca catalana de la Fundación para el Análilisis y los Estudios Sociales (FAES), que lidera l'expresident espanyol José María Aznar. Aquell any la fundació va rebre un increment de tres milions d'euros de la subvenció del Ministeri de Cultura.
G
overns.
Els polítics van prendre distància des que va esclatar el cas, argüint que tant la fundació com l'Orfeó són entitats privades i no estan sotmeses al control de l'administració pública. Però el desfalc és tan gran que ningú es creu que l'escàndol passés inadvertit durant tant de temps. En aquest sentit, totes les administracions implicades hi tenen alguna responsabilitat. Les administracions que participen del consorci del Palau han anunciat que es personaran en la causa contra Millet i la Generalitat li ha demanat que torni la Creu de Sant Jordi, rebuda el 1999. Precisament, l'Ajuntament de Barcelona va estar a punt de lliurar-li la medalla d'or al mèrit cultural, però se'n va desdir just quan es fa fer públic l'escàndol.
H
otel.
El projecte per construir un hotel al costat del Palau, impulsat per la fundació, ha generat molta controvèrsia veïnal els últims mesos. El projecte afecta la cantonada dels carrers Sant Pere més Alt i Amadeu Vives, i preveia l'enderroc de tres immobles catalogats, tot i que se n'hauria de conservar la façana. L'alcalde Hereu va defensar dijous la correcció de la tramitació urbanística, però va deixar en mans dels nous gestors del Palau si tiren endavant o no la iniciativa. ERC reclama que es congeli el projecte fins que s'aclareixi la situació.
I
ngenus.
El conseller Tresserras ha admès que possiblement els responsables polítics han pecat d'ingenuïtat durant tots aquests anys. Un dels episodis que ho demostra és que la Sindicatura de Comptes ja havia alertat, el 2002, d'irregularitats en els comptes del Palau. Ningú en va fer cas.
J
ordi Montull.
L'home a l'ombra, la «mà dreta» de Millet, com ell mateix el va qualificar en la seva carta de confessió. Exdirector administratiu del Palau, estava al cas de tot, i també va rebre compensacions amb operacions il·lícites, tot i que en quantitats inferiors que Millet.
L'
orgue.
La cobdícia de Millet no té límits. També va inflar el cost de l'orgue del Palau. El responsable de la restauració, l'orguener alemany Gerard Grenzing, va facturar els seus treballs per 758.000 euros, mentre que la despesa oficial als comptes del Palau es va situar en 884.000.
M
illet.
El cognom Millet està íntimament lligat al Palau de la Música. Lluís Millet i Pagès (nascut a el Masnou) va fundar l'any 1891 (amb 24 anys) l'Orfeó Català, juntament amb Amadeu Vives. Fèlix Millet i Tusell és nét d'un germà del fundador de l'Orfeó i fill de Fèlix Millet i Maristany, que també va ser president de l'Orfeó entre el 1951 i el 1967. Fèlix Millet és membre de la junta directiva des del 1976, i el 1978 va accedir a la presidència de l'Orfeó en substitució de Joan Anton Maragall. El seu cosí segon, Lluís Millet i Loras, conseller musical de la fundació, ha estat tota la vida vinculat al Palau on, de fet, hi va néixer, al pis del seu avi. És nét del fundador de l'Orfeó, i director del cor entre 1977 i 1981. Va succeir en aquesta tasca el seu pare, Lluís Maria Millet, que anys abans també havia succeït el seu. Una escultura de Lluís Millet (obra de Josep Salvadó i inaugurada el desembre de 1991) presideix la plaça del Palau, i honora el fundador del cor i compositor d'un dels himnes ensenya de l'Orfeó, El cant de la senyera. Ben malament ha deixat Fèlix Millet el missatge del seu oncle-avi, que proclamava «la finalitat artística, moral i patriòtica» de l'Orfeó.
N
ova junta.
Pocs dies després del registre policial, el 27 de juliol, Millet dimitia de la presidència de la fundació i de l'Orfeó, mentre assumia el càrrec de manera provisional Mariona Carulla. El 29 de juliol, Joan Llinares, exadministrador del MNAC, era nomenat director executiu del consorci del Palau per reforçar la presidència de Carulla.
O
rfeó Català.
Els cantaires del Palau de la Música han expressat la seva indignació arran de la confessió pública de Millet. Afirmen que se senten «menystinguts» i que durant anys han hagut de treballar en condicions de «precarietat injustificada», sobretot tenint en compte el volum econòmic que es movia al Palau. Al Palau hi tenen cabuda actualment uns 200 cantaires entre l'Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau de la Música (el primer remunerat i de caire professional, els altres cors són amateurs) i l'Escola Coral, integrada pel cor infantil (que també integra un grup preparatori, el cor de petits), el cor de noies i el cor jove. Els directors de l'Orfeó, des de la seva fundació, han estat: Lluís Millet, Francesc Pujol, Lluís M. Millet (fill del fundador), Lluís Millet i Loras (fill d'aquest, nét del fundador), Salvador Mas, Simon Johnson, Jordi Casas Bayer, i l'actual, Josep Vila.
P
alau de la Música.
L'edifici va ser inaugurat el 9 de febrer del 1908, i va ser construït per iniciativa de l'Orfeó Català. L'Orfeó n'és, de fet, el propietari, tot i que la gestió del mateix està cedida a les institucions públiques, des que el 8 d'abril del 1983 es va constituir el Consorci del Palau de la Música Catalana. Van integrar aquest consorci l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, i la Generalitat de Catalunya, tot i que posteriorment el Ministeri de Cultura substituiria la Diputació. El consorci va assumir la gestió de la sala i el cost de les obres de la primera gran reforma. El 1990 neix la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, amb l'objectiu de donar suport als actes del centenari i després reciclada per implicar la societat civil i l'empresa privada en les activitats del Palau.
L'edifici és obra de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que va rebre l'encàrrec el 12 de març de 1904, i va acabar les obres en menys de tres anys. Es va construir en un solar adquirit per l'Orfeó «enmig del cor de la gran ciutat futura», tal com va dir Lluís Millet en la festa d'inauguració del Palau. Al contrari d'altres coliseus, el temple musical va néixer ja envoltat de veïnatge. El repte era important, però Domènech i Montaner no es va limitar a fer-hi un local per a les audicions de l'Orfeó sinó que hi va executar una obra magistral, un temple musical carregat de simbologia. No sempre ha estat aplaudit, els noucentistes no suportaven el gust modernista de l'edifici i es va arribar a anomenar Palau de la Quincalleria Catalana. Fins a l'any 2000 la façana del carrer Sant Pere més Alt va estar adossada a l'església de Sant Francesc de Paula, que va ser enderrocada; al seu lloc hi ha actualment la placeta i, a sota, l'auditori conegut com el petit Palau. L'edifici és, des del 1997, patrimoni de la humanitat.
Q
uerella.
La querella interposada per la fiscalia de delictes econòmics de Barcelona va destapar la caixa dels trons al Palau de la Música. La denúncia va provocar la inspecció dels Mossos d'Esquadra, el 23 de juliol passat, quan tots els ulls es van posar sobre Millet. El mateix Fèlix Millet va romandre tot el dia al Palau i va acabar sortint per la porta del darrera, amagat amb un paraigua, i sense donar cap explicació als mitjans que l'havien esperat durant tot el dia.
R
obatori.
Igual que en una pel·lícula, els lladres han intentat ocultar les proves del delicte. Aquesta setmana ha transcendit que les càmeres del Palau de la Música van enregistrar com un operari, després del registre dels Mossos, s'emportava documents que després va portar al pis de Jordi Montull. Quan el jutge va ordenar-ne el registre, els papers ja no hi eren.
S
ilenci còmplice.
Els silencis formen part necessària d'un pentagrama, però han estat excessius i intolerables en el si del Palau de la Música. Aquests dies s'han revelat, encara que sota anonimat, diverses veus d'empresaris i patrons que han afirmat que coneixien o s'imaginaven les martingales de Millet en la gestió de l'entitat, però cap d'ells va gosar fer-ne una denúncia pública. És un moment de qüestionament de l'anomenada burgesia catalana perquè el cas Millet ha disparat totes les alarmes. Les nombroses ramificacions empresarials i els contactes familiars, també en el si de l'Administració, han obert nous fronts que esquitxen altres persones. En aquest sentit, l'economista Francesc Cabana, especialista en història de les finances a Catalunya, critica l'actitud dels que «no volen veure certes coses» i els que «baden» davant d'irregularitats. Cabana, que ha presentat aquesta setmana el llibre La cultura de la cobdícia. Les claus de la crisi econòmica a Catalunya, opina que el de Millet és un cas aïllat i un exemple de «cobdícia», d'aquells que tard o d'hora es descobreixen per la magnitud de les xifres.
T
usquets.
L'arquitecte responsable de les obres de restauració i ampliació del Palau de la Música, Òscar Tusquets Blanca, ha manifestat aquesta setmana que el pressupost dels treballs i la inversió declarada per Millet no coincideixen. Al contrari, Millet hauria inflat al 100% aquests números per desviar fons. Si bé el pressupost inicial de la segona reforma del Palau estava al voltant de 9 milions, Millet va elevar aquesta xifra fins als 24 milions d'euros, un augment no justificat. Tusquets, i el seu soci, Carlos Díaz, s'han compromès a col·laborar amb la nova junta del Palau i també amb el jutge reunint totes les factures possibles que permetin argumentar aquest punt, també, per descomptat, per netejar el seu nom de l'escàndol. Tot i així, l'arquitecte ha anat encara més enllà, dient que Millet no es va embutxacar tots els diners sinó que en alguns casos va actuar com a intermediari. Ara bé, cal tenir en compte que Tusquets ja coneixia la xifra dels 24 milions, perquè és la que va donar Millet en la inauguració de la reforma el 22 d'abril de 2004. Tusquets coneix bé la institució, ja que ha treballat en les diferents intervencions d'ampliació i restauració de l'edifici –associat primer amb Lluís Clotet i després amb Carles Díaz–, des de l'any 1981. És a dir, que hi ha treballat més anys que el mateix Domènech i Montaner.
U
rgència.
La magnitud del frau obliga ara les administracions a extremar tots els mecanismes de control pel que fa a l'ús del diner públic. La urgència és també conèixer tota la veritat i castigar els culpables. Tot i la pressió de la fiscalia, el magistrat del jutjat número 30, Juli Solaz, no citarà a declarar els imputats (Fèlix Millet, Jordi Montull, la filla d'aquest, Gemma Montull, i dos càrrecs més) fins que hagi completat la instrucció del sumari, que està sota secret.
V
iatges.
Un dels aspectes més hilarants d'aquest afer, confessat pel mateix Millet, és que tant ell com Montull van robar diners del Palau per fer viatges de plaer amb les seves famílies, valorats en mig milió d'euros. Diu Millet que habitualment hi anaven només els matrimonis, però que algun cop s'hi van afegir les «famílies senceres». Viatges de luxe a indrets com ara Dubai o les Maldives es pagaven amb diners del Palau i es feien passar en concepte de remuneracions en espècies per a alts càrrecs directius, mitjançant l'agència de viatges habitual de la institució, sense especificar ni destins ni persones. Millet també es va fer reformes al seu luxós xalet de l'Ametlla del Vallès.
W
oody Allen.
Pràcticament tots els gèneres musicals han sonat al Palau de la Música els últims anys. Han desfilat per l'escenari artistes de la talla de Norah Jones, Bobby McFerrin, Gilberto Gil, Ute Lemper, etc. També hi ha tocat el clarinet del director de cinema Woody Allen, que va afirmar sentir-se «aclaparat» en la seva primera visita al Palau.
X
.
El cas de Millet planteja moltes incògnites que la investigació haurà d'aclarir. Com s'explica que cap administració detectés el saqueig, tenint en compte la seva magnitud? Quantes persones van arribar a cobrar retribucions especials sota mà gràcies al joc brut de Millet?
Z
ubin Mehta.
La bona notícia és que, malgrat l'enorme crisi que plana sobre la institució, l'activitat artística no se'n ressentirà. Així, a partir del 8 d'octubre comença la XIX temporada del cicle Palau 100, que inclourà actuacions de Zubin Mehta, Josep Carreras, Cecilia Bartoli, Kiri Te Kanawa, Lang Lang, la New York Philharmonic, la London Symphony Orchestra i María Bayo, entre altres. Així com la XIV temporada del Primer Palau, en què hi tenen protagonisme les joves promeses de la música clàssica.
Ernest Lluch ho va alertar
El 16 de març del 2000, Ernest Lluch publicava un article a La Vanguardia en què alertava que el Palau de la Música tenia en oblit l'Orfeó Català. «Les seves actuacions són força secundàries en un edifici que és el seu local social», hi deia, per afegir que, havent-hi l'Auditori, les obres d'ampliació de l'edifici empreses pel president de l'entitat, Fèlix Millet, eren sobreres. Deia Lluch, reconegut musicòleg: «Pregunto a una persona que coneix les interioritats del Palau el motiu pel qual l'Orfeó no es troba en una situació molt esplendorosa i la seva resposta és que els que porten la institució no tenen com a centre l'Orfeó sinó obtenir ajudes econòmiques, emprendre obres i organitzar concerts no orfeònics.» Lluch lamentava que l'Orfeó, a causa d'aquestes prioritats, no es pogués amidar amb l'Orfeón Donostiarra, per exemple. Uns dies més tard, el 30 de març, Fèlix Millet era entrevistat al mateix diari. Es defensava de les acusacions de Lluch, que deia no entendre i trobar injustes, i deia que l'objectiu de l'entitat que presidia era «millorar el nivell de la qualitat coral.» També parlava de les obres de l'edifici per dir que estarien enllestides el 2003. La periodista que signa l'entrevista diu que quan hi ha assajos Millet ordena que les obres s'aturin. Les següents paraules són d'ell: «S'ha de donar prioritat a la música.»
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.