Bellesa subversiva del desig
Todd Haynes, Cate Blanchett i Rooney Mara enamoren Canes amb ‘Carol', adaptació d'una novel·la de Highsmith
Cada gest de Cate Blanchett i Rooney Mara és, més que exquisit, una creació poètica
El film de Todd Haynes ha arribat per deixar empremta. Amb Palma d'Or o no
Han passat més de seixanta anys des que, amb el pseudònim de Claire Morgan i amb el títol The price of salt, Patricia Higsmith va publicar Carol, una novel·la sobre la passió amorosa de dues dones, d'edat i medi social diversos, a l'Amèrica puritana de primers dels darrers anys 50. No cal explicar perquè ha passat tant de temps fins que el cinema nord-americà, ni que fos a través d'una productora independent com la que ha tirat endavant aquest projecte amb col·laboració australiana i anglesa, ha adaptat una novel·la que no només no condemna una relació lèsbica sinó que concedeix a les seves protagonistes la possibilitat de viure el miracle que juntes posseeixen, encara que amenaçat per la pressió social i per la mateixa fragilitat de la felicitat.
Perquè existeixi una versió cinematogràfica de Carol, que va revelar-se ahir a Canes amb un efecte fulgurant i un gran impacte emocional, ha calgut que unes dones productores (Elizabeth Carlsen i Christine Wachon) hagin perseverat durant anys a partir d'un guió que, per iniciativa pròpia, va escriure la dramaturga Phyllis Nagy. Tanmateix, el temps hi ha jugat en certa manera a favor perquè ha fet possible que, després de Lluny del cel i la minisèrie televisiva Mildred Pierce, Todd Haynes hagi assumit la direcció del film continuant amb la seva poderosa represa del melodrama per fer-hi emergir allò que restava ocult en la seva formulació clàssica: l'homosexualitat, les relacions interracials o la crítica manifesta a la moral repressiva d'una societat patriarcal i classista.
Blanchett implicada
El pas del temps també ha fet possible que Cate Blanchett, la qual ha col·laborat en el projecte acceptant-lo mentre es gestava fins arribar a ser-ne productora executiva, hagi esdevingut, amb la seva extrema elegància i seducció, la perfecta Carol com si fos l'encarnació del personatge que va imaginar Patricia Higshmith a partir d'una seva fantasia eròtica en veure una dona que la va fascinar mentre, a la campanya de Nadal de l'any 1948, treballava temporalment en uns grans magatzems: “Era alta i de pell blanca, se li veia una figura esvelta i graciosa amb aquell abric de pells ample que deixava obert amb la mà a la cintura. Tenia els ulls grisos, transparents, però dominants com la llum o el foc i, atreta per ells, Therese no podia deixar de mirar-los.”
El temps fins i tot ha fet possible que aquesta Therese sigui interpretada per Rooney Mara, la qual aporta molt d'encant a una jove solitària, silenciosa, estranyada i a la vegada feliç davant dels seus sentiments inesperats i que, com la preciosa dona rica i malcasada que la fascina, experimenta tota una transformació en el curs de la narració.
El treball de les dues actrius no només és exquisit. Cada gest seu és una creació poètica que, filmada amb cura per Todd Haynes, s'expressa de manera poderosa en la tensió eròtica que precedeix la consumació sexual: les mirades ensonyades de Carol i Therese, les mans que es freguen o que reposen damunt l'espatlla, la respiració del perfum al coll. Blanchett, potser la millor actriu cinematogràfica contemporània, fa que Carol sigui seductora i fins pugui semblar distant, però també vulnerable i malenconiosa. El seu personatge s'arrisca molt lliurant-se a una passió que, vivint un procés de divorci, fa que el seu marit presenti una “causa moral” per obtenir la custòdia única de la filla comuna. Pel que fa a Rooney Mara, és emocionant com encarna l'estranya noia fall of the space (caiguda de l'espai o potser del cel?) que enamora a Carol.
A partir de la novel·la de Patricia Highsmith, focalitzada en Therese, Carol apareix com una construcció de l'imaginari de l'altra a partir del moment en què les seves mirades es creuen en uns grans magatzems. Un coup de foudre filmat amb una elegància admirable.
Síntesi original
Tanmateix, la focalització es desdobla amb el guió cinematogràfic, que sempre troba bones solucions per sintetitzar l'original literari o fer-ne una moderna lectura queer amb detalls com ara que Carol no compra una nina a la seva filla, sinó, a instàncies de Therese, un tren elèctric. Aquest desdoblament fa que l'espectador conegui més detalls sobre el moment dramàtic que viu Carol, però privilegia la mirada fascinada de Therese a partir d'un canvi genial en el personatge: la decoradora teatral de la novel·la es converteix en una fotògrafa, cosa que, en un sentit metacinematogràfic, dóna joc a una reflexió sobre el fet de mirar i de ser mirat que implica també l'espectador.
Aquesta transformació de Therese en fotògrafa convida a parlar del treball excepcional d'Ed Lachmann, el director de fotografia que, a partir dels suggeriments de Todd Haynes, ha creat la imatge del Nova York, i altres llocs dels EUA un cop Carol i Therese emprenen un viatge, de primers dels anys cinquanta a partir de les fotògrafes de l'època. S'hi fa visible un país brut i desmanegat abans que Eisenhower el volgués daurar. Només dir que, en la roda de premsa a Canes, Lachmann fins i tot va ser més ovacionat que Cate Blanchett, que l'aplaudia amb entusiasme. L'últim pla de la pel·lícula, però, correspon a l'actriu: una mirada per emmarcar. Una mirada inoblidable que concentra tota la bellesa subversiva del desig. Encara ara. Perquè Carol està ambientada en el passat, però és del present en què el desig encara pot ser subversiu, i ha arribat per deixar empremta. Amb Palma d'Or o sense.
