Lydon: irat i enèrgic

De tant en tant, en les èpoques de bonança i en què els ximpanzés no ens matem més de l'habitual, cal un revulsiu. Això és el que havia passat cap a la segona meitat dels anys setanta del segle passat, quan les grans formacions del rock havien convertit el panorama en una fortalesa del diazepam. Els Pink Floyd i companyia tocaven molt bé, però calia tornar a la vibració que havien imposat als seixanta delinqüents com els Kinks, els Who i Jimi Hendrix. Des de la capital del regne d'aquell continent que és davant de l'illa d'Euràsia, uns nois maleducats estaven disposats a cridar l'atenció fins i tot de la reina Isabel. Déu salvava la reina? Ni de conya! Allà hi havia John Lydon, o Johnny Rotten, com prefereixin, per no deixar dormir els que pretenien ser feliços.

Rates de claveguera o víctimes del màrqueting que tot ho devora, els Pistols van obrir les finestres de bat a bat. Es van disfressar i, abans que rectifiquessin, mig món ja s'havia col·locat els imperdibles i s'havia pintat les crestes del cap de colors. Miracle? No. Tal com explica John Lydon a les seves memòries “sense censura”, quan van veure el resultat de la política dels imperdibles i els punks d'estampa, van tornar a casa astorats i van recuperar l'antiga indumentària. La revolució, però, ja s'havia posat en marxa. Fill d'una modesta família nombrosa de Londres, alumne problemàtic i fanàtic de l'Arsenal, el nostre home es va formar mentre escoltava a casa els Beatles, els Kinks i companyia. En l'adolescència descobriria Status Quo i David Bowie, de qui heretaria un dels versos de les seves cançons: “Qui ets tu per dir-me el que he de fer?”

El 1975 coneix a qui va rebatejar com a Sid Vicious –“un tipus estrany que en ple mes de novembre apareixia amb una camisa de màniga curta”– i mesos més tard a Malcolm McLaren, amb qui tramarien com havien de fer saltar la banca en el negoci escleròtic del rock dels setanta. Les bones crítiques inicials als Sex Pistols des dels diaris no van tenir, però, el beneplàcit de McLaren: “No és el que volem. Necessitem que aquests carques de merda ens odiïn!” La bona memòria de Lydon detalla el mestratge dels americans New York Dolls, els anys de lluita dels Pistols, Clash i els altres enmig de les turbulències del temps i del mercat. També els himnes generacionals, les incomprensions i la gestació d'una nova plataforma, PIL; per gaudir de la llibertat d'esperit que no havia tingut amb els accidentats Pistols.

Les memòries de John Lydon potser no són tan sucoses com les excel·lents de Keith Richards i Eric Clapton, però esdevenen, així mateix, un document històric d'uns anys singularment iconoclastes dins la iconoclàstia. Rotten va coronar la insolència davant la cosa catedralícia. Mai li ho agrairem prou.