Molt xic de tot

Ja ho deixa ben clar l'estimadíssim Narcís Cordelira (Oriol Genís), que no sap ben bé què vol escriure. I, segurament, aquest és el mal. Perquè el salt de nenúfar a nenúfar de la granota és divertit però, al final, un punt absurd. L'hort de les oliveres és el principi de moltes coses però el final de ben poques. Sí que aconsegueix moments divertits, que no hilarants, i quadres quotidians que assoleixen transcendència icònica.

L'hort de les oliveres té un punt d'oratori, aprofitant la capacitat vocal i instrumental d'Antoni Comas. Però també l'oïda musical d'Aina Sánchez, Marta Ossó, Ricard Farré, Robert González i Oriol Genís. Les parts cantades busquen una perfecció alhora que, la majoria de la vegades, es decanten per un toc sarcàstic a l'escena.

L'hort... té un punt de Txèkhov. Comadira (gran amant de l'ombra dels arbres que també es deleix de pintar pel que s'atreveix a plasmar el seu vel poètic en llenç) juga a escena amb el títol de L'hort dels cirerers. I planteja una situació de casalot en runes similar. Però poca coincidència més. Qui aspira a comprar el casalot (que s'opta a aquesta decisió no per eixugar els deutes, sinó per treure's una notable fortuna amb la qual poder especular) no són els fills dels masovers que han prosperat: són uns (mafiosos) russos que no apareixen. No els cal. Ja es trauran els ulls i la dignitat, els mateixos hereus del pare.

L'hort... té un punt de Shakespeare. Perquè Guillem, l'hereu, hi vol veure l'ombra del pare. Vol que el pare l'il·lumini. Es deixa enlluernar per una posició intransigent que, sap, amargarà mare (continguda i convincent Mercè Arànega, com sempre), germana i cunyat (per la qual no sembla que tingui cap simpatia). I notari (Carles Canut) tant entès en lleis com llec en la vida.

L'hort... té un punt de dijous Sant. Perquè, al final, el que hi ha és un sacrifici d'un Jesús, èpic i probablement inútil. Perquè Guillem dóna el pa i marca el traïdor, el seu amic Fidel (estrany sarcasme!).

L'hort... té un punt de pàtria esventrada. Perquè la comparació de la Terra amb el país és constant. Perquè l'ambicioneta dels mortals (família, notari i mossèn) ha matat la Terra. La pàtria és morta, la resta és soroll. L'èpica sucumbeix per les temptacions terrenals.