Un cert preu

Vicente Aranda va rodar l'any 1975 Clara es el precio, una pel·lícula amb la parella de moda que aleshores formaven el galà Máximo Valverde i la Miss Univers Amparo Muñoz. Ell és un arquitecte amb un projecte urbanístic bloquejat. Ella du una doble vida fent films porno, però mantenint-se verge perquè ni tan sols ha consumat sexualment el seu matrimoni. No és res semblant a Belle de jour, sinó una pel·lícula que volia ser escandalosa, però no ho va ser; com tampoc és una pel·lícula amb sexe, sinó que ho aparentava en un país en què, ensumant-se la mort de Franco, es jugava a l'aperturisme. És una de les pel·lícules dolentes amb què Aranda va pagar el preu, o simplement va acceptar-lo, d'entrar dins de la raquítica indústria cinematogràfica espanyola després de formar part, als anys seixanta, de l'anomenada Escola de Barcelona sense ser un dels seus noms més emblemàtics, com Portabella, Esteva, Jordà i Nunes.

Aranda, tanmateix, va ser capaç després de pactar dignament amb la comercialitat adaptant sobretot novel·les de Juan Marsé. També de Manuel Vázquez Montalbán, de Luis Martín Santos i, en la seva pitjor versió, d'Antonio Gala (ai, La pasión turca). Pel·lícules amb què va abordar el passat franquista, la Transició i la realitat social de l'Espanya coetània. Pel·lícules amb sexe, on palpiten les obscuritats del desig, cosa amb què va excel·lir en un dels seus millors films, Amantes, i una mica
menys amb Intruso. Part del millor Aranda sorgeix d'incorporar com a guionista Joaquim Jordà, un altre membre de l'Escola de Barcelona, a les dues parts d'El Lute i en la potent aproximació a la mítica Carmen. No pot menysprear-se Juana la Loca, contrapunt dels films històrics franquistes. Però sap greu que fos ell qui dugués al cinema les aventures eròtiques del Tirant. Amb tan poca inspiració i fent Tirant lo Blanc.