Renovar el cinema de terror

Presentada a la Setmana de la Crítica de Canes 2014 i ben acollida en el darrer festival de Sitges, It follows, de David Robert Mitchell, parteix d'una idea força malaltissa: l'exploració de la sexualitat com a origen del mal. La protagonista de la història és objecte d'una estranya maledicció després d'haver viscut la seva primera experiència sexual. És com si la sexualitat portés explícita una maledicció i fos l'origen d'un seguit de fets foscos que acabaran provocant el terror en una comunitat. L'encert d'It Follows no radica tant en la història que explica sinó en com s'explica. L'argument podria considerar-se com una mena de barreja entre els slashers dels setanta –La noche de Halloween i la saga de Freddy Krueger– amb el terror de caràcter més espiritual d'alguns clàssics del cinema asiàtic –la saga The Ring.

La barreja resulta curiosa sobretot perquè, en la seva posada en escena, el director decideix jugar amb l'anacronisme. Estem en un present indeterminat en què la tecnologia –mòbils, ordinadors– sembla absolutament absent. En l'entorn ens trobem amb un grup d'adolescents, una hipotètica història d'amor romàntic i, sobretot, una sèrie de situacions fantasmagòriques i terrorífiques. Hi ha qui considera que en els darrers temps s'han produït una curiosa renovació del cinema de terror amb títols com The Babadook de Jennifer Kent i La cabaña en el bosque de Drew Goddard. Serien obres que parteixen de la tradició però que busquen solucions més imaginatives per a un gènere que sembla esgotar-se. It Follows juga amb sofisticats plans seqüència, amb algun tour de force emocional i amb alguna sortida intel·ligent. No és un film que desconcerti, però, si el llegim en clau de gènere, funciona com a aposta atrevida.