«Actuar pot ser divertit, i també dolorós»

–«Però ja no tinc vint anys i l'acompliment d'aquest somni m'arriba quan estic més calmada, més serena, i toco més de peus de terra. Em fa molta il·lusió, però sé que no vol dir res. Vull dir que això no assegura res en un món tan inestable com el teatre. Ara bé, disfruto d'aquest present en què estic vivint dues experiències molt fortes en l'aspecte professional.»

–«Crec que si sóc actriu és perquè el meu pare em va transmetre la seva passió pel teatre. Quan era jove, ell va fer d'actor amb Proscènium i a La Salle de Girona. A més, mai no ha deixat d'anar al teatre. Sempre dic que si el meu pare hagués estat esquiador, jo hauria esquiat. També hi va influir el fet que, quan vaig fer COU al Montessori de Girona, hi havia un professor de literatura molt aficionat al teatre que va muntar alguna obra. Tenia 17 anys, la mateixa edat en què vaig començar a fer els Pastorets de Girona i vaig conèixer gent d'El Talleret de Salt que s'hi va afegir per fer-hi els dimonis. Al cap d'un temps, els d'El Talleret em van dir si volia fer una substitució en un espectacle que es deia La comèdia de l'olla. Així vaig començar. Després em van tornar a cridar i ja vaig ser-hi a dins.»

–«Quan imagines que vols ser actor i fins i tot quan comences a actuar, cosa que acostuma a passar quan ets jove, no crec que sàpigues què representa aquest ofici. Al principi no saps gaire bé què vol dir ser actor i què vol dir interpretar. Et fascina alguna cosa màgica que passa en un espai on s'expliquen històries i es poden viure altres vides. Per altra part, fa poc que m'atreveixo a dir que sóc actriu. Durant molts anys he estat fent teatre. Vinc d'una manera de fer teatre, lligada a les companyies independents, en què tots fèiem una mica de tot. Fer teatre representava des de crear escenografies fins a vendre bolos. Actuar era una cosa més. Em continua passant que, encara que només hi hagi d'actuar, en arribar a un teatre em pregunto on posaran els focus i on hi ha les cabines dels tècnics. Això de fer teatre pot ser molt absorbent perquè enganxa això d'arribar a un lloc i crear un món virtual que existeix durant un temps en què els actors, a més, vivim una altra vida. Durant molts d'anys m'ha interessat més que la vida quotidiana. I, bé, suposo que encara em té molt enganxada. A vegades he pensat que potser el teatre substituïa la vida i m'he preguntat si m'havia perdut alguna cosa i si me l'estava perdent.»

–«A El Talleret hi vaig aprendre molt. Vaig entrar-hi fa 25 anys quan només en tenia 19. Era la més petita i ho vaig continuar essent fins al final. Vaig tenir l'oportunitat d'aprendre de gent amb més experiència. Gent de la companyia i d'altra que hi va col·laborar de manera puntual.»

–«Josep Domènech, Julià Colomer, Pilar Prats, Mercè Mas, Artur Trias, Janot Martorell, Xavier Fàbregas. I en Xicu Masó, tot i que aleshores ja va començar a fer d'ajudant de direcció amb en Lluís Pasqual. Bé, també hi havia en Quim Masó, que era una mica el pare espiritual de tots plegats. El Talleret ha estat la meva escola. Una escola que, a més i a diferència de les escoles o els cursos de teatre, em va permetre adquirir l'experiència fonamental per a un actor: trepitjar un escenari, situar-te davant del públic. Aquest és el moment de la veritat. Sobre el que dius d'El Talleret com a exemple d'una manera de concebre i fer el teatre que ha desaparegut, és veritat. Va començar amb els primers anys de la democràcia. Era una època en què hi havia moltes ganes de fer coses i de fer-les encara que les condicions fossin precàries. Per això havies d'estar disposat a fer moltes coses. I les coses es feien perquè hi havia una fe i una energia sense límits. Amb el temps, aquesta manera de fer ja no va ser possible. El funcionament de les mateixes companyies va exigir una més gran professionalització i hi va haver gent que ho va deixar córrer. I, per tirar endavant en el món del teatre tal com anava canviant, també va crear-se la necessitat d'una més gran especialització. Recordo que hi va haver un moment en què en Josep Domènech va decidir que no podia estar a missa i repicant. I va deixar els escenaris per dedicar-se a la producció.»

–«Va ser l'època en què vam treballar amb Konrad Zschiedrich, que va dirigir els muntatges de La nit de Reis, del Tartuf i de L'hort dels cirerers. I sí, amb aquestes produccions realitzades en col·laboració amb el Grec, vam presentar espectacles d'envergadura a Barcelona. Fins vam actuar a Madrid dins de la programació del Teatro Nacional Clásico que aleshores dirigia Adolfo Marsillach. Però potser passa que, quan més a l'aparador estàs, més et poses en evidència. Pots llogar la Vicky Peña, com ho vam fer per al muntatge de L'hort dels cirerers, però després li has de donar la rèplica a la Vicky Peña. O potser no és una qüestió de qualitat artística. Pots muntar una cosa que no pots mantenir. El cas és que hi va haver un moment en què les companyies independents van entrar en crisi. El Talleret comença a la mateixa època que La Gàbia de Vic, que també va desaparèixer. I què en resta de l'esperit original de Comediants, Dagoll Dagom, La Fura o fins i tot del Lliure? Existeixen, però són una altra cosa. L'única companyia independent que s'ha mantingut més o menys com era és Els Joglars, que actualment és la més antiga d'Europa. En tot cas, el procés d'El Talleret és comú i fins i tot lògic: comença, creix, canvia, hi ha trencaments i abandonaments i, d'alguna manera, tot plegat es transforma en una altra cosa. Vull dir que cadascú s'ha buscat la vida un cop va deixar la companyia o la companyia va abandonar-lo en deixar d'existir, però la llavor d'El Talleret, em sembla, hi és a Bitó, a Temporada Alta, on, a més d'en Salvador Sunyer, hi ha en Josep Domènech i hi va ser en Quim Masó. A la vegada, surt de l'especialització de part de la gent d'El Talleret, cosa que va posar en crisi el model de la companyia. Però, què vols? Al final em sembla que només quedàvem la Pilar Prats i jo. Tampoc no es tractava de mantenir El Talleret perquè les dues tinguéssim feina.»

–«Evidentment. Vaig passar un temps sense saber gaire què fer. Mentre existia El Talleret, sabia que, fos petit o gran, tindria un paper en una obra. Després d'El Talleret, va ser ‘I ara què si, a més, sóc de Girona?'»

–«Mai no he deixat de voler ser actriu i per això he continuat. He de dir que durant molt de temps he sobreviscut en aquest ofici fent de narradora en espectacles musicals infantils. De fet, menys, però en continuo fent. El món del teatre infantil té una transcendència zero a àmbit teatral, però no només m'ha permès sobreviure, sinó continuar essent actriu en la mesura que això representa enfrontar-te a un públic. També vaig buscar-me la vida inventant-me espectacles de petit format (amb textos de Borges, Pere Quart, Marguerite Duras, Manuel Rivas, entre altres) amb els quals vaig voltar per les biblioteques de ‘la Caixa' durant anys. El cas és que jo, que havia sigut la petita d'una història, m'havia convertit en la gran d'aventures en les quals havia d'estirar el carro. A la vegada he tingut sort de l'empenta de gent més jove, com ara la Meritxell Yanes i en David Planas, amb els quals hem fet tantes coses. I espero fer-ne més. He viscut, doncs, un relleu generacional en el món del teatre gironí.»

–«Em pregunto per què, però mai no se'm va acudir agafar els trapaus i provar sort a Barcelona. De fet, a quina porta havia de trucar? Em vaig espavilar i mai no vaig deixar de fer coses, encara que fossin petites coses. Fins que va arribar un moment en què amb la Meritxell, en David i altra gent vam tenir la possibilitat de fer-ne una mica més ambicioses. Fins que també va arribar un moment en què, a partir dels 40 anys, ho he tingut més fàcil fins i tot per fer teatre a Barcelona. Hi ha menys actrius de 40 anys que de 30. Per què? És una qüestió de resistència. Hi ha un moment en què si necessites una economia estable perquè, posem per cas, vols tenir fills, és possible que pensis que t'has de buscar la vida d'una altra manera. Jo només m'he hagut de mantenir a mi mateixa i he anat resistint. Per altra part, sobre si és més difícil si no ets a Barcelona, ara mateix Girona és un lloc favorable per a la gent que hi fem teatre. Hi ha Temporada Alta, que, en deu anys, s'ha convertit en un dels millors festivals de teatre d'Europa. Resulta, doncs, que el fet d'estar a la perifèria m'ha beneficiat perquè, en aquests deu anys, sempre hi he fet alguna cosa. Hi ha actors de Barcelona que fins i tot pagarien per fer-ne una. A més, des de La Planeta, s'estan produint coses interessants amb la voluntat que hi participi gent del món teatral gironí. I d'acollir propostes. Amb la Meritxell i en David ens vam entossudir que ens dirigís Rafael Spregelburd. Ell ens va dir que, si volíem treballar amb ell, havíem d'anar a Buenos Aires. Qui ho va fer possible va ser La Planeta. I d'aquí va sortir Lúcid, una gran experiència.»

–«Com també hi vaig fer Bondat, dirigida per Pere Puig. Fent Alaska, sento que s'hi reuneix el meu present com a actriu, tan relacionat amb La Planeta, i alguna cosa que ve del passat a través d'en Xicu Masó, amb el qual no treballava des de feia deu anys. Ara em ve al cap que hi ha una altra cosa molt important que segurament he viscut pel fet d'estar a Girona. És la col·laboració amb Mal Pelo, que és una companyia que, tenint la seva seu a Celrà, la perifèria de la perifèria, té un reconeixement a àmbit internacional dins del món de la dansa contemporània. Hi he treballat molts anys com a ajudant de direcció. I això m'ha permès veure ballar mil cops la Maria Muñoz. Hi he après molt i m'ha fet pensar molt sobre la meva feina perquè els actors, com els ballarins, treballem amb el cos... La Sardà diu que els actors som com els esportistes d'elit. Sempre hem de tenir el cos preparat.»

–«És tot plegat. Per això, la feina d'actor és tan exposada. Construeixes un personatge amb les teves emocions, els teus records i a partir de coses que has sentit, com ara en el cas d'aquesta Alaska que no m'acabo d'imaginar què pot sentir, però que faig tenint present experiències meves que imagino que s'hi assemblen. Cada personatge no ets tu, però el fas tu. Tu hi ets fent el personatge i et presentes a l'escenari amb el teu cos i amb el que has viscut. Per això, com en el cas dels músics davant d'una partitura, cada actor interpreta un personatge de manera diferent. Explicar què és ser actor, quina és la feina d'interpretar, és una cosa molt difícil. Quan la gent sap que ho ets, et diu que ha de ser molt divertit. Sí, actuar és com jugar, és una cosa que podem reconèixer que forma part de nosaltres, els humans, perquè als nens ningú no els hi ensenya a jugar, a ‘fer com si...'. Aquest joc d'actuar pot ser divertit, però també pot ser molt dolorós. Però paga la pena. Una cosa: si no disfrutes en un escenari, encara que sigui patint, no hi pugis, perquè no transmetràs res.»