“Aspiro a ajudar el lector del meu llibre a ser menys dependent del sistema”

Jo em vaig presentar un bon dia al Museu de la Vida Rural, a l'Espluga de Francolí, amb el guió del llibre sota el braç. Hi volia explicar els resultats de deu anys de recerca en el camp de les varietats locals, i tenia clar que volia fer-ho de manera divulgativa. Em va rebre en Ramon Rosich, el director del museu, que ja em va avançar que la Fundació Carulla tenia el projecte imminent de publicar una obra de temàtica horticultora (un projecte literari que havia d'anar lligat a la pel·lícula d'en Bigas Luna). Però el llibre ja estava contractat, o, si més no, ja s'havia dit que sí a un altre autor. De tota manera, en Ramon em va assegurar que s'ho miraria amb bons ulls. Al cap de dos dies, ens vam trobar a Barcelona, i va contractar el meu llibre. Pel que fa a la forma literària, la veu narrativa correspon a la d'un científic que estudia el canvi climàtic: és en Dara, el pare de l'Alba, la protagonista de Segon origen, que decideix escriure un llibre per explicar a la seva filla, i a les generacions futures, com es pot tornar a recuperar l'autosuficiència alimentària.

Era aquesta: “Vine, vailet, que posarem els guarniments a la bèstia i entrarem a ròssec un parell de buscalls fins a la cuina, els estacarem amb els cremalls a la paret, i els posarem acostats al foc perquè vagin cremant en somort durant uns quants dies.” Jo només tenia sis anys, i era a Viladrau. En aquell moment, no en vaig ser conscient, de la riquesa que conté la frase. Però vaig anar creixent i em vaig adonar que la realitat on vivia no era la mateixa que la realitat en què vivien altres parts de la meva família. Tot això em va permetre entrar en un món paral·lel a l'urbà. El que jo volia era entendre per què allò funcionava d'aquella manera, i per què durant tants anys aquell món rural s'havia menyspreat. Més que no pas estudiar-lo, pretenia entrar en el cor d'aquell món, conèixer-lo a fons.

Bàsicament, jo sóc pagès. El pagès hi ha estat sempre, dins meu, amagat durant molt de temps. Aquest pagès vocacional ha estat aprenent en la societat moderna, i, quan ha absorbit tot el que li calia, finalment ha aflorat. Ara se serveix dels recursos de la nostra societat per escriure, per fer una sèrie de tasques que la societat actual sembla que idolatra. Però continua fent de pagès, que és el que li agrada i el que li provoca mal d'esquena.

Un cop al mes, visito un fisioterapeuta. Quan vaig començar a fer de pagès, em tallava, em feia mal cada dos per tres: no tenia el cos adaptat. Al cap d'uns quants anys, la gent ja em deia: “¿Què fas, boig, d'arrencar les ortigues sense guants?” I jo els contestava que no calia patir per res, que el cos se m'havia adaptat al medi, a l'entorn. Fa dotze anys que faig de pagès.

Els cinc primers són capítols introductoris: “Mira endarrere per continuar endavant”, “Abans de començar has d'observar”, “Tu ho pots fer”, “Com pots conservar i reproduir les llavors?” i “Quins problemes pots tenir?”. A partir del sisè, ja abordo la qüestió del canvi climàtic (“Com t'adaptaràs a les noves situacions climàtiques?”). El setè és una relació de varietats locals (320 d'hortícoles; 200 d'hortícoles que cultivaven els avis i que ja no hi són; i 230 de fruiters). Es tracta d'un inventari exhaustiu, però no pas definitiu. El vuitè tracta dels arbres fruiters. I el novè se centra en l'aviram de races autòctones. Bàsicament, gallines; però també hi repasso el que hi havia hagut tradicionalment: oques, ànecs...

En això, cal distingir dues parts: d'una banda, la recerca per a la meva tesi doctoral, que era molt pautada, limitada al Vallès Oriental. I, de l'altra, la recerca que vaig continuar fent al llarg i ample de tot Catalunya, per una qüestió de plaer personal. Quan anava a una zona, feia la recerca seguint els rius, sobretot a les terres planes prop d'aquests, on hi havia la major part de les explotacions hortícoles. En altres zones, a les meridionals, els rius no són tan importants. La recerca era dirigida, anava a buscar llocs o persones que ja sabíem que tenien varietats locals. Per exemple, l'amic Pep Salsetes em deia: “Quan vagis a Móra la Nova, vés a visitar en Pere Pinyol.” I així vaig anar fent.

Bona part d'aquests noms són fruit del constrenyiment social tan fort que hi ha hagut en el nostre país durant moltes dècades. Eren societats molt pautades, regides per l'estatus dominant: el clergat i els senyors de les terres. Aquests noms sovint són un escarni, i estan efectivament impregnats d'un sarcasme al més pur estil català, que apunta a aquests dos estaments dominants.

El que pretenc és que s'avanci en l'autosuficiència. Jo tracto l'alimentària. Però també aspiro a l'autosuficiència social, la global; voldria contribuir a fer persones més conscients, més resilients, menys dependents del sistema que tenim muntat. No dic pas que hàgim de sortir-ne, però sí que proposo que siguem una mica menys dependents, que no n'esperem tant, del sistema.

No sóc gaire optimista respecte a això. Fa uns quants anys patíem la bombolla immobiliària. La gent estava enderiada a guanyar diners, com més millor. Hi havia una certa convicció que allò seria per sempre, era el capitalisme en estat pur. En aquell moment, l'alimentació era important, és clar, però, comparada amb la resta de coses de la vida diària, semblava, alhora, secundària. En el moment més cru de la crisi, l'anihilació de valors que semblaven de referència (diners, bellesa, poder) comporta que en surin d'altres: els que associem amb l'escalf de la família, amb els petits detalls immaterials que també ens fan feliços... I sí que és veritat que, arran d'això, potser comença un canvi: el d'adonar-nos que hem de menjar millor, que hem de començar per alimentar-nos de tot allò que ha estat fet prop nostre. Aquesta simplificació d'objectius vitals que genera la crisi fa que algunes persones, també, empeses per la necessitat, comencin a fer de pagès, i que tot aquest procés desemboqui en un renaixement de l'economia a escala local i també de l'agricultura de proximitat.

L'agricultura ecològica, tal com se sol entendre avui dia, és un canvi de productes, no pas de model: en lloc de pesticides i fertilitzants químics, fa servir productes fitosanitaris i fertilitzants que no són químics. Per tant, conceptualment, perpetua el mateix model que el de l'agricultura productiva convencional. Al meu entendre l'agricultura del futur podria ser aquella que racionalitzi els cicles d'energia i matèria, que sigui menys dependent del petroli. En el futur, jo crec que caldria anar cap a una agricultura de cicle curt, on tots els circuits d'energia i matèria es tanquin al voltant de l'explotació, inclòs el consum d'allò que es produeix.

Mira, avui mateix han vingut uns vuitanta nens de l'escola del poble per veure la nostra explotació hortícola. Eren nanos de vuit i nou anys. En un moment donat, han mirat una pomera del pati, i m'han demanat què era, allò. Més endavant han vist patateres, i jo els he preguntat què en surt, d'aquella planta. M'han contestat: “Patates fregides.” M'agradaria que el meu llibre fes entendre al lector que l'aigua no neix de l'aixeta, que el menjar no surt directament de la nevera. Que tot neix de la terra.