etcètera
núria puyuelo
No estar gaire segur d'a qui pertany
Fa pocs dies corregint una novel·la em vaig trobar la frase següent: “És com posar-se davant del mirall i no estar gaire segur d'a qui pertany el rostre que t'està mirant”. Com haureu pogut deduir, em va sobtar la construcció “no estar gaire segur d'a qui pertany”. Per resoldre-ho, vaig veure que la solució no era eliminar la preposició de (“no estar gaire segur a qui pertany”) perquè la construcció l'exigia. Tampoc ho solucionava suprimint la preposició a (“no estar gaire segur de qui pertany”), perquè el verb pertànyer regeix l'ús de la preposició. Per tant, quina solució es pot adoptar en aquestes construccions en què hi ha dues preposicions àtones seguides? Doncs bé, en aquest cas la manera més senzilla de resoldre-ho va ser incorporant un verb: “És com posar-se davant del mirall i no estar gaire segur de saber a qui pertany el rostre que t'està mirant”. També hauria pogut funcionar algun altre verb, però a mi em va semblar que saber s'hi adeia la mar de bé. El fenomen és habitual en el cas de locucions prepositives (en lloc de, en comptes de, a més de, etc.), quan hi ha un verb o un complement elidit, com: “Has de girar a l'esquerra en lloc d'a la dreta”; “En comptes d'amb cotxe, hi ha anat amb tren”; “Han decidit escriure-ho en minúscules en comptes d'en majúscules”, o “A més de per la platja, han volgut anar a fer una volta pel centre”. En el cas de locucions prepositives, la solució és repetir el verb que ha estat elidit o bé fer servir el verb fer o qualsevol altre per evitar-ne la repetició: “Has de girar a l'esquerra en lloc de fer-ho a la dreta”; “En comptes d'anar-hi amb cotxe, hi ha anat amb tren”; “Han decidit escriure-ho en minúscules en comptes d'escriure-ho en majúscules”, o “A més de passejar per la platja, han volgut anar a fer una volta pel centre”.