Reinvenció de Pitxot

Abans d'Antoni Pitxot (1934-2015), els pintors que s'enamoraven de les platges de Cadaqués plantaven el cavallet entre els còdols i esperaven amb paciència una vela a l'horitzó o una posta de sol. Ell, en canvi, va preferir molt aviat emportar-se la platja a casa i compondre-la al seu gust. Només per aquesta transgressió ja mereixeria un lloc entre els artistes de la modernitat. En lloc d'això, la majoria dels que s'hi acostaven no hi veien més que el lleial ajudant de cambra del vell Salvador Dalí, a l'ombra del qual, sense fer a penes soroll, havia anat recreant una altra figura tremendament seductora del nostre temps: la del narrador que construeix minuciosament, al voltant d'uns pocs indicis reals, una fabulosa ficció. Què seria, ben mirat, Dalí, sense el relat amb què Pitxot l'ha anat modelant? Hi faltaria el detall meravellós, l'anècdota inèdita i saborosa, l'artifici de donar al desordre de la vida un sentit. No tothom sabria erigir-se en garant de la memòria d'un altre a costa de la pròpia. El darrer any, en què les exposicions d'homenatge s'havien anat succeint l'una rere l'altra, a Can Framis, al castell de Púbol, a la galeria Iturria de Cadaqués, preferia més perseverar en la construcció de l'anecdotari dalinià que revelar alguna cosa íntima sobre la seva obra, tan impenetrable i misteriosa fins i tot quan s'acosta perillosament al pedruscall empordanès de souvenir. En el fons, sempre ha faltat alguna cosa substancial per acabar d'entendre la pintura de Pitxot, aquesta seva dèria pels còdols de platja, per la figura de Mnemosyne, per les escenes petrificades com en una arqueologia de records. I vet aquí que just al final emergeix en la seva última exposició, la que va inaugurar el Museu Municipal de Cadaqués el mateix dia que l'artista va morir.

Organitzada en col·laboració amb la Fundació Gala-Salvador Dalí, es va presentar com un homenatge al fill predilecte del poble, encara que pagant el peatge turístic de compartir sala amb el seu déu tutelar, de qui s'exposen una trentena de dibuixos de 50 secrets màgics per pintar. Però el gran atractiu d'aquesta exposició sense cap dubte són la quarantena d'obres de Pitxot que, com aquell qui diu acabades de pintar, l'empresari, filantrop i col·lecciionista venecià Angelo Dalle Molle (1908-2001) li comprava al final de cada estiu per endur-se-les a Itàlia. Mai vistos fins ara al nostre país, aquests paisatges austers, en què la roca és encara roca i no un artifici de musculatura rosada, descobreixen l'artista que havia arribat a ser Pitxot força abans d'aquella famosa visita de Dalí al seu estudi el 1972, en què va reclamar-lo al seu costat. La mateixa comissària de l'exposició, Montse Aguer, directora del Centre d'Estudis Dalinians, va admetre que el Pitxot “més fantàstic” és el de les enigmàtiques desolacions pedregoses datades entre 1966 i 1972, és a dir, abans de deixar-ho tot per servir Dalí en la creació del seu teatre museu. Hi ha realment obres excepcionals que mai no havien sortir de la Vil·la Barbariga dels Dalle Molle, com ara Cel hivernal amb xiprer (1972) o la inesperada pintura negra de La gran nit (1970), en què una pedra travessa el buit immens com un meteor. Són també magnífics Herbes seques petrificades (1968), Paisatge nocturn (1968) o El grop, (1969). Fins i tot sobre el conegudíssim motiu del Violoncel·lista, del qual faria tantes versions, el que es pot veure a Cadaqués, de 1970, és impressionant: ja no és fet de còdols, sinó d'una matèria pissarrosa que sembla esventar el record del pare sobre un cel rogent.