MOR FEDERICO ARCOS, EXILIAT AL CANADÀ
Antoni Estradé i Ariadna Fitó
Deixa un tresor
Arcos acaba de morir al Canadà, on va arribar el 1952 després de diferents exilis i calamitats
Dimecres, 27 de maig al vespre. Un de nosaltres es troba al pis del passeig de Sant Joan on malviu, de fa molts anys, l'Ateneu Enciclopèdic Popular per la desídia de les diferents administracions. L'Ateneu disposa d'un fons hemerogràfic i bibliogràfic d'extraordinària importància per a qualsevol persona que vulgui fer recerca sobre el moviment llibertari a Catalunya, com és el nostre cas. Abans de començar a repassar exemplars de velles revistes de l'exili, comentem amb Manel Aisa, un dels més assidus col·laboradors d'aquell centre, el recent traspàs del poeta Jesús Lizano. Es lamenta en Manel que pràcticament no queda ningú de la generació que havien viscut els anys de guerra i revolució. Li suggerim alguns noms que proven que encara n'hi ha, i el primer que ens ve al cap és el de Federico Arcos. Minuts després, ensopeguem amb un llarg treball seu publicat a la revista CNT de Tolosa a començament de la dècada dels 60 sobre Lev Tolstoi, a qui Federico admirava. I mentre el llegim, arriba un SMS a Manel Aisa informant que Federico Arcos acaba de morir al Canadà, on residia des del 1952.
Qui va ser Federico Arcos? Nascut el 18 de juliol del 1920 a la barriada barcelonina del Clot, fou el cinquè fill, i el més petit, d'una família pagesa originària de Conca. Ell mateix, com acostumava a passar amb altres nois de la seva condició social, va haver de posar-se a treballar de molt jove. Primer d'aprenent d'ebenista, però immediatament després ja com a mecànic, professió en la qual romandria tota la vida, assolint-hi un nivell de perícia que més endavant el portarà a obtenir una feina altament qualificada a la Ford Motor Company, a cavall de la frontera entre els EUA i el Canadà. Quan comença a fer les primeres provatures com a mecànic encara no té 14 anys. Just llavors, el 1934, s'afilia a la CNT. També participa, ja des d'aquell moment, en les múltiples activitats que es duen a terme al seu barri, un fogar de cultura obrera. Com és ara, a l'efervescent Ateneu Racionalista Eclèctic del Clot o als cursos nocturns de l'Escola Natura que el Sindicat Fabril i Tèxtil tenia al mateix barri des del 1918. Més coneguda pel renom popular de La Farigola, aquest centre d'ensenyament tenia com a màxim impulsor el mestre, originari de Sallent, Joan Puig i Elias, qui, un parell d'anys més tard, un cop esclatada la guerra, ocuparia el càrrec de president del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), una de les grans realitzacions pedagògiques d'aquells temps tan convulsos.
El 19 de juliol del 1936, Arcos, que havia fet 16 anys el dia abans, va despertar-se amb la remor de les sirenes de les fàbriques, que en aquella ocasió no cridaven a la feina (era un diumenge) sinó que convocaven els treballadors a sortir al carrer per plantar cara als militars que s'havien aixecat en armes. A partir d'aquí, s'inicia una peripècia vital molt intensa per al jove Federico, marcada per les experiències revolucionàries d'aquell “curt estiu de l'anarquia” de què parla Hans Magnus Enzensberger en el llibre del mateix títol que fa poc s'ha editat en versió catalana. En Fede, com li deien, s'integra a les Joventuts Llibertàries i, amb una colla d'amics, constitueix el grup d'afinitat juvenil (adolescent, n'hauríem de dir avui, per ser precisos) Els Quixots de l'ideal. Entre els seus companys hi ha Diego Camacho (més conegut després com Abel Paz), que acaba de fer 15 anys, Liberto Sarrau, que en té 16, i Germinal Gràcia (després faria servir també el nom de Víctor García), qui encara no en tenia 17. Tots ells amb una trajectòria posterior destacadíssima al moviment llibertari. El 1937 van publicar una revista que va tenir una existència breu, però en canvi aconseguiren forjar una estreta amistat que va perdurar durant més de mig segle, malgrat haver de viure separats per milers de quilòmetres de distància.
Ja més avançada la guerra, Federico es va incorporar al front, on va fer de milicià de la cultura, organitzant activitats formatives per als combatents, com ara ensenyar a llegir i a escriure als qui no en sabien. Amb la caiguda de Catalunya, emprèn el camí de l'exili, travessa la frontera i fa cap als camps de concentració francesos. Ell sempre explicava que Argelers, Barcarès o Sètfons van ser les seves veritables universitats. Els anarquistes van aprofitar aquells espais inhòspits, on havien de sobreviure en condicions extremadament difícils, per continuar la seva dèria formativa de perpetus autodidactes, desplegant-hi cursets de tot tipus, teòrics i pràctics. José de Tàpia, antic mestre rural a Montoliu de Lleida i primer introductor del mètode Freinet d'impremta escolar a Catalunya, els feia classes de les més diverses matèries sota una vela. Miguel Giménez Igualada feia conferències de filosofia i literatura, mentre mantenia amb els més joves una espècie de diàlegs socràtics. Joan Ferrer i Farriol parlava d'història del sindicalisme. Ramon Porté, pagès de Montblanc, d'economia agrària i forestal. Segons contava Arcos, el seu amic Germinal va aprendre trigonometria i àlgebra al camp, i estudiava el binomi de Newton, mentre que ell mateix es va perfeccionar com a mecànic amb lliçons de física aplicada.
L'ocupació nazi de França obliga Federico a tornar a Catalunya, on és empresonat abans de ser enviat a fer el servei militar al Marroc. El 1946 arriba de nou a Barcelona, i allí es retroba amb Pura Pérez Benavent, que havia hagut de romandre dos anys amagada per la seva condició d'organitzadora de Mujeres Libres a la zona de València, i que al capdavall va esdevenir la companya de tota la vida, des que es van unir lliurement a França fins que ella va morir el 1995. Integrat al circuit de la resistència antifranquista, Federico distribueix Ruta, l'òrgan clandestí de les Joventuts Llibertàries, per diferents indrets de la ciutat. És coneguda l'anècdota, que han reportat entre altres Xavier Díez i Dolors Marín, segons la qual ell personalment s'encarregava de fer que uns quants exemplars d'aquesta publicació arribessin als caps de policia de Barcelona, els comissaris Quintela i Polo, perquè tinguessin constància de la continuïtat de l'activisme llibertari, mentre que uns altres els col·locava a la bústia de la Casa de l'Ardiaca, darrere la catedral, per tal que s'integressin a la col·lecció de l'hemeroteca municipal.
Per aquell temps, la casa on viu Federico serveix de refugi per a molts militants de l'exterior que vénen a combatre en el maquis urbà de Catalunya. El seu amic Raúl Carballeira és un d'ells, i trobarà la mort en un enfrontament amb les forces policials al cap de poc temps de ser acollit per la família Arcos. El cercle repressiu es va estrenyent al seu voltant, i això fa que el nostre home es plantegi de fugir cap a França, cosa que efectua el 1948. Des d'allí, farà repetides incursions al país amb les colles armades de Quico Sabaté, de Ramon Vila Capdevila i, sobretot, amb les de Marcel·lí Massana, qui fou com un germà gran per a ell. Massana, que operava sempre per la zona de Berga i contorns, d'on era originari, va ser l'únic dels grans noms del maquis anarquista que va sortir indemne de tot aquell període de lluita. Al cap de poc temps que el mític guerriller del Berguedà plegués els trastets, Federico Arcos va decidir traslladar-se al Canadà, on trobà feina a Windsor, prop del llac de Santa Clara i davant per davant de la ciutat de Detroit (de la qual només la separa el riu del mateix nom), on tenien la seva seu les principals firmes de la indústria automobilística nord-americana. Federico hi va arribar sol el 1952, i va haver d'esperar set llargs anys fins que va poder reunir-se allà amb la seva companya Pura. En aquella regió entre Detroit i Windsor hi operava el grup anarquista espanyol Libertad, on era una figura destacada Casiano Edo, que per aquell temps li va fer gairebé de pare a Federico Arcos. El jove català va col·laborar amb ells ja des de bon principi, establint també contacte amb altres militants internacionals com l'italià Attilio Bortolotti, a qui dotze anys abans Emma Goldman havia aconseguit salvar d'una gairebé segura extradició a la Itàlia de Mussolini.
Al Canadà hi ha acabat passant Federico Arcos els últims dos terços de la seva existència (63 anys d'un total de gairebé 95 que n'ha viscut). En aquest llarg període, ell no ha deixat mai d'estar actiu. A banda de la feina com a oficial fresador, ha mantingut un compromís constant amb el seu ideal anarquista. Gairebé tot el que ha guanyat ho ha lliurat a mans plenes a la causa: des de múltiples ajuts a companys necessitats fins a les grans donacions anuals que realitzava a la Fundación Anselmo Lorenzo de Madrid, encarregada de preservar el patrimoni llibertari peninsular. Ell i la família Edo encapçalaven any rere any la llista dels principals donants de la fundació, amb qui només podia competir ocasionalment la professora Lily Litvak de la Universitat de Texas. D'ençà del 1986, un cop jubilat del seu ofici, Federico s'havia prodigat com a voluntari, fent tasques d'assistència i suport en hospitals que atenien obrers malalts i/o molt vells de l'àrea d'Ontario. També s'havia involucrat en associacions d'ajuda als immigrants que arribaven al Canadà. De tant en tant (els últims anys menys, com és comprensible) viatjava a Europa per visitar els seus vells amics o per participar en xerrades i simposis, i així que podia s'arribava a Barcelona, ciutat amb la qual sempre va mantenir un vincle molt especial.
Potser això explica que la major part del gran llegat documental que va acumular en els seus 70 anys d'exili l'acabés donant a la Biblioteca de Catalunya, que des del 2010 ha enriquit els seus fons amb l'afegit d'uns 10.000 documents de diversa mena (llibres, col·leccions completes de revistes, cartells, pasquins, etc.) provinents tots ells de la col·lecció personal de Federico i del seu cercle. La maleta amb què Emma Goldman va arribar al Canadà per morir-hi al cap de ben poc, l'any 1940, amb tots els papers que contenia, així com la resta de l'immens material relacionat amb la famosa anarquista nord-americana d'origen jueu-rus que ell posseïa, la va donar, en canvi, a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan, el principal arxiu d'història del moviment llibertari dels Estats Units d'Amèrica.
Lluitar, ajudar, practicar el suport mutu, donar i donar sense esperar res a canvi, i fer-ho tot amb senzillesa i discreció, sense defalliments, renúncies ni escarafalls innecessaris: heus aquí l'autèntic llegat moral de l'anarquisme, tal com l'entenia i el vivia Federico Arcos. Algú com ell, conseqüent fins al final, en el darrer tram de la seva vida tan rica i tan plena encara es formulava el següent retret personal: “No em considero prou bo per poder-me dir anarquista, ja que sempre he cregut que per poder ser-ho em caldria arribar al màxim extrem de sacrifici i de lliurament incondicional, sense límit ni fre. Jo (...) em trobo lligat a aquest enfilall de comoditats que la societat actual ha creat, i encara que procuro limitar-les tant com puc, mai no faré prou. L'esperit tolstoià, que preconitza l'alliberament de l'individu autònom, no el podré assolir mai.” Modèstia exemplar de qui ha fet de tota la seva vida un exemple de dedicació a l'ideal.
Tant de bo aconseguim preservar la seva memòria i generositat per tal que no quedi engolida per l'oblit en aquests temps actuals, tan difícils com, a voltes, miserables, amb uns valors dominants i uns referents majoritaris ben allunyats dels que van guiar la conducta de persones valentes, dignes i honestes com el nostre Federico Arcos. Persones d'una bondat i d'una noblesa tals que sembla mentida que mai hagin existit. Esperem que la terra no et pesi gaire, amic Fede.