La Yourcenar mediterrània (I)

Visió de conjunt

En la producció de Marguerite Yourcenar és possible distingir l'omnipresència de la Mediterrània com a àmbit cultural, com a saber de base sobre el qual s'edifica una obra. Yourcenar no es concep sense la civilització mediterrània considerada en el sentit ampli de la paraula. Però la seva obra transcendeix la Mediterrània de la mateixa manera que l'humanisme transcendeix el bressol mediterrani en el qual es formà, o Europa, que constituí la seva aigua materna. Així, doncs, podem identificar la interculturalitat i la universalitat de Yourcenar a través del seu itinerari vital i a través de l'itinerari de la seva producció escrita ja des de la seva joventut, àmbits perfectament complementaris.

Pel que fa al seu itinerari vital, cal precisar que va ser una viatgera infatigable fins a la fi dels seus dies. Per a ella el viatge significa coneixement, experimentació sobre el terreny, pràctica que completa la cultura adquirida en una primera fase de lectures i que fa possible una mirada, una revaluació que pot contribuir a modificar la percepció primera que s'ha fet del país. Naturalment, l'escriptora atorga la primacia al que ha viscut per damunt de qualsevol teoria i, com més empatia i motivació sent per un país, més aprofundeix en el seu coneixement. El contacte més excepcional i el que va donar el major nombre de fruits literaris és, sense cap mena de dubte, el que mantingué amb Grècia i les seves illes.

El seu itinerari de viatges pot ser resumit així: A 14 anys, fugint de la Primera Guerra Mundial, es trasllada a Anglaterra amb el seu pare. Allí descobreix el British Museum, els marbres del Partenó amb les seves escultures, i allò que constituirà una de les seves premisses: la idea de l'amor ha d'estar incontestablement vinculada a la idea de la bellesa. Ella estima i admira la bellesa onsevulla que sigui: persones, països, art... Més tard anirà a París i a la Provença, regió d'estades tranquil·les i assolellades.

A 18 anys visita Itàlia per primera vegada: Roma, Tívoli i Villa Adriana (on concep un gran projecte). Allí neixen Malefici i una sèrie de dones mediterrànies que, a partir d'aleshores, habitaran les seves obres. Entre 1924 i 1925 continua visitant Itàlia. Hi prepara Anna, soror, Sixtine (la Itàlia de l'Edat Mitjana i del Renaixement), Dialogue dans le marécage, Conte blau (cap al 1930) i Denier du rêve, la primera versió de la qual va ser escrita el 1934.

Cap al 1933, a 30 anys, visita Grècia per primera vegada; recorre els seus mars i els seus paisatges interiors: oliveres, ruïnes antigues... Adrià dedicarà a Grècia algunes pàgines d'una inspiració poètica admirable per bé que continguda –que òbviament emmirallen la pròpia inspiració yourcenariana. Apoteosi del pensament hel·lènic de Marguerite Yourcenar...

Així i tot, com ja hem assenyalat, la seva primera experiència amb el mar no la va tenir a la Mediterrània, sinó a les aigües del mar del Nord, concretament a Scheveningen, quan només tenia 5 anys. A l'obra Le tour de la prison descriurà l'oceà com la mar informe, primordial, il·limitada. I el bany que més endavant protagonitzarà a Selinounte serà comparable al de Nathanaël: bany de nit i de natura més que d'aigua, que permet a ambdós integrar-se en el món. Ritual personal que en la sensació física intenta d'abolir les distàncies i potenciar la comunió o intimitat amb la natura. Per tant, en Yourcenar no hi ha trencament ni separació entre el mar del nord i el del sud.

Ja adulta, s'estima més viatjar en companyia, o sola sota les recomanacions d'algú que conegui bé el lloc on té intenció d'anar i en el criteri de qui ella confia. De manera que la relació afectiva juga en ella un paper decisiu perquè el viatge resulti interessant, intel·ligent i autènticament fructífer.

Si ens centrem en l'itinerari de la seva producció escrita, veiem que tota la seva obra és un immens work in progress amb determinades pauses reorientatives, i que en aquesta obra s'inclouen, d'una manera ben natural, les seves pròpies creacions i també les traduccions d'obra d'altri, perquè Yourcenar solia posar la traducció al mateix àmbit que l'escriptura.

Podem interrogar l'obra de Yourcenar per determinar la relació que l'autora manté amb la Mediterrània. Aquest mar és, alhora, espai marítim, marc físic delimitat per un litoral, àrea geogràfica i climàtica que vincula la terra amb l'aigua, i espai cultural emblemàtic d'una civilització. També resulta interessant investigar sobre les diferents Mediterrànies de Marguerite Yourcenar, o sobre la seva percepció dels diferents països que formen les ribes d'aquesta mar tancada. En Yourcenar, per exemple, Egipte i Espanya s'oposen a Grècia, en el sentit que Egipte representa l'aspecte irracional, lunar, el saber hermètic que situa l'ésser humà en relació amb els seus orígens, en una paraula, tot allò que és ocult, mentre que Grècia representa el vessant racional, l'aspecte lúcid, solar, i posseeix el sentit de la saviesa, de la mesura, de l'harmonia.

Pel que fa a Espanya, també s'oposa a Grècia, per bé que ambdós països constitueixin les fronteres de la Mediterrània. Espanya és la porta d'Occident, on s'acaba Europa, el ponent, l'indret de l'eclipsi solar; en canvi, Grècia és la porta vers l'Orient, la terra del llevant, el país “orientat” en el sentit etimològic del terme. D'Espanya, Yourcenar en destaca els paisatges àrids, secs i nus, i la vastitud de les planúries; la seca severitat de l'espai confereix a l'habitant un caràcter taciturn, auster i tancat. En oposició, el país hel·lè, tan assolellat, amb les seves olors de resina i de mel, amb la llum del seu cel i la líquida fusió del seu mar, propicia la joia de viure, l'entusiasme, la generositat i la dansa. A Espanya la sang dels braus evoca la crueltat, i les processons de Setmana Santa, el dolor; país de mort i món de tenebres; país immobilitzat, petrificat en la seva tristesa ardent; mentre que el pensament orientalitzant de Grècia vincula l'ésser humà amb l'universal. Per a Yourcenar, els furors de la Inquisició són comparables als saquejos perpetrats a Flandes. A Souvenirs pieux compara la catedral de Namur amb el monument fúnebre d'El Escorial. Yourcenar té d'Espanya una imatge estereotip molt tòpica, perquè va visitar i conèixer molt poc aquest país, i perquè no va tenir cap contacte amb intel·lectuals espanyols. Com que el seu vincle amb Espanya no va ser mai fort, mai no va efectuar una correcta revaluació i posada al dia de la seva concepció d'aquest país a través de l'experiència in situ.

Tant en la majoria d'obres escrites per Yourcenar –inclosos els seus primers poemes, que no va considerar dignes de publicació– com en les seves traduccions majors, la referència a la cultura mediterrània és determinant. La Mediterrània és l'equivalent de la noció d'europeu i de la d'humanisme. La síntesi de la cultura humanista realitzada en Erasme troba la seva arrel en sòl mediterrani, que és grec i llatí, i en l'època del Renaixement, que és italià. Però aquesta Mediterrània de cultura és semblantment la porta que permet l'obertura cap a les terres d'Orient.

En Yourcenar trobem una evolució en la pròpia percepció de la Mediterrània. En els anys 20-30 protagonitza un moviment nord-sud: Flandes, Itàlia, Grècia. A partir del seu primer viatge a Grècia, sobretot després del 1940, observem en ella el moviment invers sud-nord: retorn als orígens, recuperació de Flandes, genealogia familiar a Le labyrinthe du monde.

A partir del 1950-60, Yourcenar va assimilar les filosofies orientals que van continuar aportant una influència subtil a la seva obra fins al final de la seva vida; de manera que la categoria nord-sud o sud-nord es duplica progressivament amb l'eix Occident-Orient.

Grècia: punt de partida, orígens

Considerem, doncs, el vincle privilegiat entre Yourcenar i Grècia, la cultura de la qual va marcar profundament el seu pensament i va influir en bona part de la seva obra. El món grec, els mites grecs, els valors grecs van ser decisius per a ella, que els va fer totalment seus perquè li donaven la sensació d'estar vinculada a tot. Grècia ocupa un lloc d'excepció tant en l'imaginari com en la producció yourcenarians, en especial en les obres que precedeixen la I Guerra Mundial. “Gairebé tot allò més excels que els homes han dit ho han dit en grec, i tot allò que en nosaltres és humà, ordenat i lúcid ens ve de les disciplines gregues.” La Grècia antiga es troba al centre del seu univers literari, tal com succeïa en Racine, Chateaubriand, Gérard de Nerval o d'altres grans escriptors del segle XIX. Aquest país és per a ella port d'acollida i d'amistat, escola emocional, terra escollida i font d'inspiració. En té una visió idealitzada i pintoresca, la de l'indret on resplendeixen l'intel·lecte i la llibertat, el país de l'alegria i de la voluptuositat, on és possible estimar qui i com cadascú vulgui. Per a Yourcenar, Grècia és el bressol de la civilització, i l'escriptora farà que el seu gran protagonista, Adrià, pensi i s'expressi en grec. El 1954 escrivia a Ethel Thornbury: “Vós heu estat a Grècia i allí vàreu descobrir [...] aquestes veritats essencials: que Grècia ha estat el gran esdeveniment (potser el més gran esdeveniment) de la història de la humanitat, que aquest miracle és el producte d'una determinada terra i d'un determinat cel; que la passió, l'ardor sensual, la més càlida vitalitat en totes les seves formes expliquen i nodreixen aquest miracle...” El pensament hel·lènic forma part de la identitat intrínseca d'Occident i va exercir una influència renovadora en l'esperit occidental al llarg del Renaixement, del classicisme del segle XVII, del romanticisme i del moviment neoclàssic del segle XIX.

Clàssics de la Grècia antiga

Yourcenar va abordar els grans autors de la Grècia antiga, Homer, Anacreont, Safo, Plató, Eurípides, Sòfocles, Teòcrit, Xenofont, amb la complicitat del seu pare, també ell apassionat per la literatura clàssica i les belles arts. Quan ella tenia vuit anys, a l'estació de metro de Concorde, ell li va comprar una traducció de Les Aus, d'Aristòfanes. Els poemes de la primera adolescència de l'acadèmica mostren la petjada d'aquest contacte precoç amb la Grècia antiga, la dels mites, la dels poetes i la de les fascinants estàtues que havia admirat al Louvre i posteriorment al British Museum, arran del seu primer exili a l'inici de la Primera Guerra Mundial. De l'enorme reserva cultural que és Grècia, Yourcenar n'utilitza la història, el mite, la filosofia i la literatura. Els estudis clàssics són, per a ella, un punt de referència, d'estabilitat, en el sentit que ens ensenyen a comunicar-nos, a expressar-nos, i a establir contacte amb la resta d'éssers humans per tal d'emfasitzar les nostres idees, mirar de comprendre les seves, i bescanviar opinions i punts de vista. Per més notables que siguin la resta de disciplines, no han desenvolupat fins a aquest punt la idea del contacte mitjançant la conversa, el diàleg, la persuasió...

En ella i en molts dels seus personatges fou notable la influència de les filosofies presocràtica i estoica, en l'àmbit de l'estètica o de la moral. De l'escola presocràtica, n'adopta la teoria de la unitat en l'oposició. Aquesta recerca de la unitat en l'oposició constituirà l'estratègia de l'emperador Adrià en l'aplicació del seu programa polític, que es proposava la síntesi de Grècia i de Roma i la instauració de la pax romana, l'única que podia garantir el desenvolupament dels valors grecs i l'harmonia universal a què aspirava l'emperador, i que estava basada en l'amor pel diàleg, pel coneixement, i en l'acceptació de l'altre. També serà l'expressió de tots els éssers protagonistes que habiten en l'escriptora i en els seus llibres, “unus, sed multi in me”, i es manifestarà en la seva inclinació cap a la traducció, sobre la qual tractarem tot seguit. Els personatges yourcenarians admeten fàcilment la part de veritat que amaga tot allò que és fals i la presència de falsedat en tot allò que és veritable. Igualment, trobem aquest concepte de reconciliació en l'agonia de Zenó, l'última visió del qual és la de la fusió de la llum amb la foscor. I, sobretot, en la convicció de l'autora, que considera que la fragmentació i l'esquinçament entre els quals habitualment ens debatem els humans són sempre font de conflicte i de sofriment. Ella mateixa s'aplicà aquest principi de la reconciliació en realitzar el bany al mar de Selinounte, acció que la vinculava a l'univers i li permetia de ser una amb ell.

El pensament estoic també és present en la ment de Marc Aureli i en la recerca de si mateixos que protagonitzen els grans personatges de Yourcenar, Adrià, Zenó i Nathanaël, que s'esforcen per viure d'acord amb la natura i la raó. Tots ells aspiren a l'ataràxia, l'alypia i l'apatia (equilibri d'ànim, absència de tristesa, absència de dolor físic), i això al llarg del recorregut pel viatge exterior, que els enriqueix gràcies al contacte amb d'altres cultures, i al propi viatge interior, estàtic, de descens al fons de si i del propi coneixement. Per demostrar-se i demostrar que les seves vides no han estat inútils.

Abans del 1932

Període en el qual es forjaran les línies de força de la maduresa creativa de Yourcenar. En els anys 30 aquesta jove escriptora, que s'inicià en la literatura precisament amb la poesia, encara no posseeix un total mestratge en confegir les seves obres, però Grècia és la font d'alimentació en la construcció de les seves primeres produccions. Els mites que explota com a suport de la seva creació literària transmeten la sensació que està vinculada a tot, i tradueixen la unió de l'ésser humà amb el que és etern. Yourcenar va nodrint la seva escriptura amb la substància de la cultura grega com per extraure d'ella la quinta essència de la saviesa a favor dels seus contemporanis: “Al llarg dels segles, Grècia ha sabut formular tots els punts de vista possibles sobre la metafísica i la vida, el social i el sagrat, i proposar, davant dels problemes de la condició humana, solucions variades, convergents o paral·leles, sovint diametralment oposades, entre les quals l'esperit pot escollir.”

El 1921 publica a l'editorial Perrin Le jardin des chimères, poema dialogat (1.200 versos, “llegenda dramàtica”, dedicat “al meu pare”) que escenifica el somni absolut d'Ícar –i la desil·lusió del seu pare Dèdal, que no li dóna suport en el seu intent d'arribar fins a Hèlios– i que es resigna a abandonar-se a la sort de Thànatos; un himne a la glòria d'Ícar, darrere del qual s'oculta l'escriptora. Com ella, Ícar somnia recórrer un dia els camins de la terra i elevar-se per damunt de la seva condició d'home, presoner de les pròpies cadenes, en cerca de llibertat. Segons ella, l'aventura d'Ícar no és orgullosa, sinó una victòria sobre ell mateix.

El 1922 edita Les Dieux ne sont pas morts. Mirall exacte dels seus antics somnis i de les seves primeres admiracions literàries. Més tard, renegarà d'aquest llibre “inexpert i maldestre”, però és un cant sincer d'amor i de glòria dedicat als déus, als herois i als artistes grecs que ella descobria per aquella època. Compost al llarg de la Primera Guerra Mundial, representa l'intent d'una adolescent sensible que desitja fugir de la seva època de caos i que busca refugi en el si d'una Grècia mítica molt idealitzada. En aquesta obra Yourcenar convoca figures com Aspàsia la sàvia, Sòcrates, Fídies o Praxítel·les. Tots els poemes d'aquestes dues obres esmentades viuen al cap d'una jove que encara no ha trepitjat el sòl grec. És un llibre molt revelador de la sensibilitat poètica de Marguerite Yourcenar; el conjunt mostra exemples destinats a donar a conèixer el ventall dels interessos artístics i filosòfics d'aquesta autora.

Els anys següents, Yourcenar aprofundeix en els seus coneixements de la cultura hel·lènica i comença a obrir-se a moltes altres influències. Entre 1924 i 1931 treballarà en Les Charités d'Alcippe, que conté l'essencial de la seva obra poètica; pàgines inspirades per l'amor, la mort, l'angoixa de l'ésser, prova palpable de les seves íntimes combustions, en versos alexandrins treballats amb un mestratge sobirà. Aquest volum serà publicat el 1956 a Lieja per La Flûte Enchantée.

Entre 1925 i 1927, Yourcenar inicia un estudi assaig biogràfic sobre Píndar, que serà publicat per Grasset el 1932. Poeta complex que va escriure un dels versos més fascinants de la poesia universal: “L'home és el somni d'una ombra.” La jove escriptora explicava que havia escollit a consciència “el poeta més difícil” per imposar-se disciplina i treballar fort. Poeta de la perfecció rítmica, cantor de la bellesa i de la noblesa dels atletes victoriosos, poeta dels déus, testimoni de tot, en definitiva, cronista. Potser si Yourcenar hagués escrit aquest Píndar després d'haver visitat Grècia, aquest personatge hauria assolit la mateixa grandesa d'Adrià.

El 1930 presenta Le catalogue des idoles, on ofereix figures tals com Narcís, Hermes, Psique, Hèlios, Orfeu, Hermafrodita... També publica obres de teatre d'inspiració mitològica, Le Mystère d'Alcaquest, Électre ou la chute des masques i Qui n'a pas son Minotaure?

En realitat, Yourcenar viu la confrontació entre dos mons: el de l'antiguitat grega i romana, que és estable, i el de la modernitat, centre de dispersió i de canvi. Les fonts de la seva inspiració són Flandes, que representa el jo i el règim nocturn de la imatge, i Grècia, que representa la recerca de perfecció i el desig d'eternitat.

Dins el paisatge de Grècia

El viatge a Grècia, el descobriment de l'Egeu, “aquest mar alhora humà i diví”, serà clarament el de la capacitat de crear-se a ella mateixa i farà possible que a Quoi? L'Éternité escrigui: “Un primer sostre blau s'havia dipositat en mi [...], un dia m'hauria d'ajudar a trobar el mar d'Adrià, el mar de l'Ulisses de Kavafis.” Al llarg d'aquest primer viatge a Grècia i de les altres visites efectuades a aquest país, Yourcenar va anar passant del mite a la realitat, i va descobrir físicament la Grècia moderna i bategant. Va arribar per primera vegada en terres hel·lenes el 1933 (Corfú, Atenes, Kifissià i Turquia), engrescada pel seu editor André Fraigneau i, entre aquell moment i el 1939, va centrar totalment la seva vida allí. Grècia va ser, doncs, el seu país d'elecció fins al moment en què se'n va anar a Amèrica a causa de la Segona Guerra Mundial; Giraudoux, aleshores director de l'Institut Francès d'Atenes, no va poder aconseguir-li el lloc de treball que ella li havia sol·licitat per quedar-s'hi.

El fracàs amorós amb A. Fraigneau la va posar en contacte amb Gaston Baissete i amb Andreas Embirikos, amb qui, el 1935, realitza un creuer per l'Egeu, Súnion i Delfos, Constantinoble, el Bòsfor i Creta. Embirikos li obre les portes cap a una Grècia vibrant de modernitat, i tracta de fer-li compartir la seva embriaguesa surrealista i la seva passió per la introspecció freudiana. Del seu creuer en sorgiran algunes obres, textos “terapèutics” com Feux, conjunt de mites sobre l'absolut de la passió, nascut al Bòsfor i dedicat “a Hermes”, precisament André Fraigneau, o com les Nouvelles Orientales, dedicat a Embirikos. Tres d'aquests relats estan ambientats a Grècia: L'homme qui a aimé les Néreïdes, La veuve Aphrodissia i Notre Dame des Hirondelles, que presenta la reconciliació del tema de l'erotisme antic amb la vida pietosa de la Grècia moderna (alguns altres temes de les N.O. provenen de les llegendes balcàniques, que l'autora va conèixer en les diverses estades que va fer a la regió). Els altres títols resultat d'aquest viatge són Les songes et les sorts i Le coup de grâce, veritable tragèdia publicada el 1938. “Podríem dir que durant mesos només vàrem viure per Grècia i per a ella, fins al punt de perdre el sentiment de l'actual i d'habitar aquest espai intermedi del Fabulós i del Quotidià descrit en l'immortal Gradiva.”

Konstandinos Kavafis

Gràcies a Konstandinos Dimaras, descobreix el poeta Konstandinos Kavafis, que marcarà un gir decisiu en la seva vida d'escriptora, la qual cosa il·lustra magníficament la qüestió de la interculturalitat a la Mediterrània, d'un hel·lenisme molt ampli amb el qual comparteix una filosofia concreta, la idea de la bellesa i la comprensió de l'amor, així com un mètode concret d'escriptura, que esbossa als Carnets de notes de les Memòries d'Adrià: “Innombrables capvespres viscuts als petits cafès que envolten el temple de Zeus Olímpic, incessant anar i venir a través dels mars grecs, rutes per l'Àsia Menor. Per poder utilitzar tots aquests records meus va ser necessari que se situessin tan lluny de mi com ho era el segle II”.