Ceret acaricia l'art de Plensa

A punt de complir els 60 anys, Jaume Plensa es troba en el moment més exultant de la seva carrera. És, sens dubte, l'artista català amb més projecció internacional. Ni ell mateix sap dir quantes exposicions té actualment arreu del món lluint les seves escultures. Venècia, Nashville, Amsterdam... “Me'n deixo, segur.” Però si algun li arriba al cor, de projecte, és el que pot fer a prop de casa. I Ceret és a casa.

Avui al matí s'inaugura la mostra El silenci del pensament al Museu d'Art Modern de la capital del Vallespir. Plensa s'afegeix a la llarga nòmina d'artistes catalans, del nord i del sud, amics i còmplices de la història d'aquest museu tan perfumat de les avantguardes del segle XX. El fa feliç que el seu art passi l'estiu en aquesta localitat a menys de tres hores en cotxe de Barcelona, la seva ciutat, on paradoxalment hi ha una certa resistència a reivindicar-lo com un dels grans en una exposició com Déu mana. “Mentre no em convidin a fer-la no hi pensaré”, es limita a dir amb to melancòlic.

A Ceret li han obert totes les portes per mostrar-se amb plenitud. La directora del museu, Nathalie Gallisot, ha participat activament en la tria de les obres, pensant en el seu millor encaix en els espais d'escala humana d'aquest equipament. Tan acostumats darrerament al Plensa de les escultures monumentals en els espais públics, aquí cal una altra mirada i, fins i tot, un altre sentiment per entendre's amb el seu art. Per això s'ha cuidat tant la il·luminació, a la recerca d'ombres i boirines que doten les sales del museu d'unes atmosferes ben especials. “Ens ha sortit una exposició molt nítida. No totes les obres van bé en tots els espais. I aquí l'hem encertat: el públic s'ho pot passar bé i, al mateix, sentir alguna cosa íntima amb les meves obres”, explica l'artista.

La mostra reuneix diferents “famílies” del treball de Plensa, per bé que en totes hi ha un mateix embrió: la dualitat cos i ànima, matèria i esperit, visible i invisible. Només hi ha una obra mai exposada, però és imponent i dóna la benvinguda als visitants: Lou, un retrat allargassat d'una nena francesa amb els ulls clucs. És una peça feta amb basalt negre, una pedra molt dura que l'artista es fa portar de la Xina i el Brasil. No defalleix fins a assolir una textura hipnotitzadora. La temptació d'abraçar-la és irresistible, malgrat les normatives dels museus que impedeixen tocar les obres. “Més que per tocar, les meves obres estan fetes per ser acariciades”, precisa.

Plensa treballa els materials amb l'obsessió d'arrencar la bellesa que oculten dins seu. “Hi ha una bellesa a cercar a tot arreu”, implora. Sigui basalt o sigui bronze, amb el qual s'ha barallat per modelar quatre retrats més que llueixen a la mostra. Quatre caps més de nenes amb els ulls tancats, que miren al seu interior i es connecten amb l'espiritualitat de qui les contempla. “Sempre esculpeixo nenes, sí, perquè la memòria, que és el que reivindico, és femenina.”

El recorregut es completa amb tres conjunts escultòrics amb aura pròpia. Un de volums astrals i cossos abstrets, suspesos a l'aire i teixits amb lletres de vuit alfabets diferents. Un altre de siluetes mòbils de persones del cervell de les quals emanen versos. I encara un darrer grup, que és el que clou el circuit, amb tres figures humanes translúcides que irradien llums de colors assegudes sobre una immensa estora de 120.000 cireres, una picada d'ullet a la fruita per excel·lència que es cultiva a Ceret.

Plensa exposa a prop de casa. Ceret és a casa. Però, mentrestant, alguns dels somnis que tenia per a la seva ciutat, Barcelona, no s'acaben de complir. Tot i que ja no en vol parlar més i fins i tot l'enutja que li'n parlin, el projecte de la gran escultura que volia regalar a la capital catalana s'està complicant. Era un encàrrec que li havia fet l'alcalde Xavier Trias i que caldrà veure com rep ara el nou govern municipal. Tot i que no era fàcil dur-lo a terme, s'havien fet passos importants. Estava decidit on s'ubicaria: dins de l'aigua, entre les platges de la Barceloneta i del Somorrostro, a l'espigó del Gas. S'havien fet estudis per garantir que el monument no faria ombra a la sorra, ni sorolls estranys a causa del vent. La gent que arribaria a Barcelona pel cel quedaria abassegada: l'escultura havia de fer 52 metres, gairebé de la mateixa alçada que l'estàtua de Colom. Plensa havia pensat en un cap de nena, és clar. Construir-lo era costós, però ja hi havia alguns empresaris disposats a finançar-lo. El projecte està en suspens, però... qui ho sap?