“Volia donar veu a una dona que en el seu temps no en té”

A l'origen hi ha el personatge de Marie. Volia donar veu a una dona que en la seva vida ordinària, en la seva època i el seu lloc, no en té. És un tipus de personatge, a més, que no abunda en la literatura contemporània.

En alguns aspectes m'hi he inspirat, però els personatges i els detalls són inventats. La meva mare va créixer a Brooklyn, i el meu pare a Manhattan. El motor de la novel·la, però, és la Marie, que viu la seva infància abans del moviment feminista i que les dones poguessin decidir per elles mateixes. Volia recrear la seva vida no des de la perspectiva del segle XXI, sinó a través dels seus ulls, i mostrar coses que ella no s'hauria qüestionat i que a nosaltres ens poden sorprendre. Per a ella, per exemple, triomfar en la vida és casar-se, i si no ho fa s'ha de fer monja.

Si la Marie no té veu en la seva pròpia família també és en part pel seu germà gran. L'única via que aquestes famílies immigrants tenien per entrar en la classe mitjana era a través dels fills barons. Gabe és la gran esperança de la família perquè és un xicot intel·ligent i ben plantat que estudia per ser capellà. Això la manté encara més a l'ombra. Però ell també introdueix en la història una reflexió que m'interessava molt en aquesta novel·la.

Al principi de la novel·la, hi ha una escena en què Gabe, per reconfortar els seus pares que vénen de l'enterrament d'una noia del barri, els llegeix un fragment de Sant Mateu de la Bíblia, el passatge que ve a dir que tots els homes són iguals. Però això és ridícul! Diu que al llarg de tota la història, cada vida particular té la mateixa vàlua que una altra, que la dels grans homes. I Marie diu, amadan (boig), per reclamar l'atenció i repetint una paraula que ha sentit a dir. Potser per això m'interessa tant com a novel·lista mirar les vides ordinàries... Si dius que aquesta premissa no és certa, aleshores la moralitat perd tot fonament, i si acceptes que unes vides tenen més valor que les altres, tens l'Holocaust. És una qüestió essencial, però que en el llibre es planteja en el marc d'una vida molt ordinària, i no a través de reflexions sobre el cristianisme o l'Església, per exemple.

De fora es podria dir que és un personatge cruel perquè abandona la Marie, però cal entendre'l en el context, en el temps i el lloc que li toca viure. La Marie porta ulleres gruixudes i això limita les seves expectatives de triomfar en la vida. De la mateixa manera, en Walter, que és coix, té les seves possibilitats minvades. No podria allistar-se per anar a la guerra, per exemple, i davant de tothom és una persona disminuïda. Per als immigrants, les úniques expectatives per marxar del barri i ascendir eren casar-se fora del barri, i ell opta per fer-ho amb una noia més bonica que la Marie per donar més oportunitats als seus fills. “Ho faig pels meus nens”, li diu a la Marie. Però al mateix temps, això és una oportunitat per a la Marie de créixer en compassió. De manera que, quan més endavant es tornen a trobar i ella té l'ocasió de ser cruel amb ell, no ho fa.

Diuen que la gent quan mor és com tornar a casa. Com que no vol morir, la mare pregunta si és a casa, a Irlanda, i el seu fill la comprèn i la treu al carrer perquè vegi que és a Brooklyn. El sentit de l'exili és això: no estar tranquil allà on et sents a casa. En el cas de Gabe, que també ho pateix, és una metàfora d'algú que no ha trobat el seu camí a la vida. De petit era una promesa i després no acaba d'encaixar en la societat.

He llegit diaris d'aquells anys, novel·les de l'època i revistes i en la novel·la he intentat recrear fins i tot el llenguatge d'aleshores, que és molt representatiu de la mentalitat del moment. Fent aquest treball de recerca em vaig quedar xocada de veure el paper que tenia la dona: bàsicament havien de complaure el marit i la seva situació marginada estava del tot acceptada. La Marie pertany a la generació de la meva mare. Ella i amigues seves m'explicaven com vivien en els suburbis, com veien el món de jovenetes.

Durant la Guerra Mundial els Estats Units van viure un període d'efervescència perquè hi havia molt moviment de soldats, nois d'arreu del país que arribaven a Nova York, i les dones, que tenien molt de temps mentre els marits estaven a la feina, es dedicaven a xerrar i explicar-se històries. Era una manera de fugir d'aquell món tan estret. Hem de pensar que la seva universitat eren les converses que mantenien amb les veïnes, i hi havia irlandesos, però també cubans, italians, polonesos, etc.

Aleshores era una altra mentalitat, la segregació, per exemple, no els semblava res de terrible, era normal. Avui als Estats Units segueix havent-hi molta immigració, però no és igual que a principis del segle XX, on estava marcada també per les diferències home-dona, negre-blanc. Ara és més obert.

Sí, però també es confon molt racisme amb pobresa. Els nens blancs pobres tenen les mateixes poques oportunitats que els negres pobres, això ho veig on jo ensenyo, a Baltimore, i és un problema estructural que té a veure amb les armes, un tema del qual els polítics no volen parlar.