Visca l'absurd de La Reina de la Nit!

El 2008, l'equip artístic habitual de Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí va bastir una companyia desenfadada, que estirava nostàlgia i despertava consciències. La Reina de la Nit va néixer el 2008 a la Muntaner amb molta ambició però poca sort, perquè no va tenir continuïtat. Apostava per un format de cabaret literari, amb regust a cuplets i personatges un punt absurds. L'havia precedit l'èxit de l'adaptació escènica dels textos de Manuel Vázquez Montalbán: Crónica sentimental de España (2007), que voltaria amb grans aplaudiments arreu de l'Estat espanyol. El millor, doncs, d'aquesta coproducció amb el Grec és el retorn d'aquesta formació, que es manifesta a favor d'un teatre de llenguatge viperí, amb aparicions de cançonetes populars atemporals (des de La pulga fins al The show must go on de Freddy Mercury) que conviden a un teatre de l'absurd, tan estúpid que la realitat acaba identificant-s'hi.

Cunillé té unes dents afilades i insisteix en les seves tragicomèdies, molt arrelades en la veritat política i social d'aquesta Catalunya en ebullició. A El carrer Franklin es produeix un desnonament, un de nou, un dels últims de l'avinguda només quedarà per fer fora la neboda de Margaret Thatcher, també insolvent, i que només podrà salvar el pagament si es malvèn la perruca de la Dama de Ferro (Lina Lambert en estat pur). L'afectat és un transvestit i professora de piano vocacional (genial, Albertí). Evidentment, tot plegat és un divertit despropòsit en què fa present el governador del Banc d'Espanya, personatge que fa pena per la seva buidor d'ànima (Oriol Genís); la presidenta d'una ONG que lluita contra l'abús global però que no troba la manera que s'hi sumin més socis, a la seva entitat de reacció a les punyalades impunes del poder econòmic (Montse Esteve), i un taxista desvagat, amant del vermut de Reus i les olives d'Alcoi (Xavier Pujolràs). Potser el però està en la insistència de voler lligar cues de l'actualitat (una actitud que arrenca amb el Tot assajant Pitarra a l'Espai Lliure, 2007). Certament, l'any passat va fer diana amb Geografia (dins del programa Fronteres, a la sala Tallers del TNC, 2014) i va avançar rèpliques de la mare i el fill de l'expresident que més tard serien repetides en seu parlamentària. Però el teatre respira millor quan no té tanta cotilla política, que pot ser visionari però també pecar de fer-se insultant per al contrincant polític. El teatre hi ha de passar per sobre i que l'espectador triï quina papereta posa a l'urna.