Crítica
rock
Weller, tossut
Després de triomfar de valent el cap de setmana passat al Festival de Glastonbury, el britànic Paul Weller, ex-The Jam i ex-The Style Council, va tornar dijous a Barcelona per reactivar un festival de Pedralbes que dimarts, per malaltia de l'artista, no havia pogut gaudir de la també molt esperada actuació de la chanteuse Melody Gardot. I la impressió, força generalitzada, és que Weller –presentant un altre més que encomiable nou treball d'estudi: Saturns pattern– va fer en poc més d'una hora i mitja dos concerts completament diferents.
El primer ens va mostrar un Weller vital i entregat, combinant amb energia, i sense deixar més de tres segons entre cançó i cançó, temes del seu nou disc com ara I'm where I should be, Long time, White sky, Saturns pattern i Going my way, aquests dos últims als teclats, amb rescats a la seva discografia en solitari com ara Into tomorrow, Above the clouds, The attic, From the floorboards up i Friday Street. La banda –de sis músics, dos dels quals bateries– es revelava precisa i amb personalitat, i l'adrenalina que hi havia a l'escenari es traslladava de mica en mica a unes grades que, tot i no omplir-se del tot, s'anaven escalfant amb cançons com ara Start! (de The Jam), Peacock Street i Whirlpool's end.
Quan, en la recta final, però amb compatriotes del modfather que corejaven el seu cognom, l'esclat final semblava imminent, Weller es va acomiadar amb quatre temes reposats –Out of the sinking, These city streets, Picking up sticks i Broken stones– i va deixar amb un pam de nas aquells que esperaven escoltar clàssics de The Jam com ara That's entertainment o Town called Malice, que Weller, força inexplicablement, sí que havia fet sonar a Glastonbury. Tossuderia d'un clàssic temorós de deslligar-se del present.