«El teatre valencià està estrangulat»

–«Els que vam anar introduint-nos, a poc a poc, des dels anys vuitanta, en els noranta vam estar-hi presents amb molts espectacles i companyies diferents, però després allò s'ha reduït prou. Ens està costant molt ficar-nos, però no únicament als valencians, i tampoc només a Catalunya. És com si tot s'haguera reduït: es programa menys, disminueixen les oportunitats, s'assumeixen menys riscos i aleshores costa introduir-se, llevat que la proposta siga un èxit molt clar.»

–«És la segona proposta de teatre infantil que fem. La primera va ser Artefactes, sobre textos de José Antonio Portillo. Quedarem molt satisfets i ara hem muntat un espectacle que trepitja el mateix territori, l'endinsament en els records dels menuts, parlant-los de tu a tu. Això amb una posada en escena on les icones escenogràfiques són molt potents i suggeridores. Les propostes de Portillo sempre generen més preguntes que no donen respostes i permeten que els espectadors hi posen molt de la seua part. L'espectacle ha funcionat i estem satisfets i agraïts per l'interès del TNC.»

–«Diguem que no és el nostre dia a dia. Hem fet espectacles de tota mena, uns més populars, altres de certa intimitat, amb els quals ja saps que tens un ventall d'espectadors més reduït. En tot cas, sempre intentem fer prevaler la qualitat i la contemporaneïtat. Els nostres textos, tant si són meus com d'altres autors, solen girar al voltant d'homes i dones que xafen el carrer hui en dia. Quan aconsegueixes acaronar el que es diu ‘el secret compartit' tens molt de públic guanyat.»

–«Fa temps que mantenim vincles amb Dagoll Dagom, coneixen els nostres treballs, els han programat, i quan es plantejaren recuperar l'espectacle, pegant-li la volta un poc, m'ho proposaren. Eixe espectacle per a mi és emocionalment molt important, vital, perquè va ser el primer que vaig veure abans de dedicar-me a aquesta professió. Em va semblar fantàstic allò que feia aquella gent, l'alegria que transmetien i la capacitat de fer riure i emocionar.»

–«I tant!, encara que també trobe a faltar una major incidència de les produccions allà exposades fora del País Valencià. En això intervenen molts factors que van més enllà de la direcció de la mostra, que és una trobada que cal continuar potenciant.»

–«La distància ve marcada pels escassos recursos destinats al teatre valencià, cosa que està estrangulant la professió. Cal un suport bàsic que té a veure amb decisions polítiques.»

–«Sí, és clar, però cal fer moltes coses prèvies. Un Teatre Nacional no ix d'una estructura tan raquítica com la que tenim. Cal dimensionar els recursos a la nostra realitat. El perfil del teatre català, reforçat per l'àmbit de l'audiovisual, és una fita que encara ens queda molt lluny.»

–«L'anterior director de RTVV, Pedro García, ens va donar l'oportunitat que en ocasions anteriors se'ns havia negat. Vam tenir la sort que les sèries que férem, Autoindefinits i Maniàtics van reeixir i hem pogut tenir una continuïtat de cinc anys. Gràcies a això, molts professionals continuem pervivint o assumint un rol més popular de cara a l'espectador. L'objectiu és generar una estructura sòlida de ficció valenciana, i aquest és un primer pas cap a una certa normalització. Encara és un fet extraordinari però espere, desitge, que això s'assente.»