El periodista i el diable

L'any 2002, l'experiodista de The New York Times Michael Finkel va descobrir que l'assassí Christian Logo havia ingressat en una presó mexicana afirmant que era Michael Finkel. Logo havia matat la seva dona i les seves tres filles. Havia escapat a Mèxic quan va ser atrapat. Ningú va saber per què Logo havia suplantat la personalitat d'un periodista d'èxit que l'any 2002 passava un mal moment després d'haver estat acomiadat de The New York Times. El motiu del comiat va ser haver-se inventat un personatge per convertir en més sensacionalista el reportatge que pensava publicar sobre la Costa d'Ivori.

A partir del llibre de memòries que Michael Finkel va escriure sobre la seva relació amb Christian Logo, Brad Pitt va decidir produir una cinta d'èxit sobre el periodisme, la mentida i la ment criminal. Pitt va encarregar la pel·lícula a Rupert Goold, prestigiós director de l'escena teatral londinenca, que treballa habitualment amb la Royal Shakespeare Company. Una historia real podria ser considerada com una discreta variació d'un Roberto Zucco, el gran èxit teatral sobre un criminal portat a escena per Bernard-Marie Koltès. Qualsevol espectador que busqui un thriller sobre la culpabilitat o innocència de Christian Logo respecte als crims pels quals va ser inculpat, acabarà trobant-se una altra pel·lícula. Allò que interessa a Goold és la confrontació que un periodista du a terme davant d'un psicòpata per tal d'esbrinar quines són les veritats impossibles que s'amaguen darrere la ment d'un assassí.

Michael Finkel pretén ser una mena de Truman Capote que vol escriure un relat real sobre un cas terrible. El problema a què s'ha d'enfrontar Finkel és saber esbrinar quins són els límits entre la veritat i la mentida. El periodista se sentirà atret per la capacitat de seducció del criminal. El psicòpata serà conscient que l'únic poder que té dins de la presó és la seva capacitat narrativa, la probabilitat de manipular-ho tot i desconcertar els que l'escolten, tant el periodista com els membres del jurat que l'ha de condemnar. Els millors moments de True story són els que ofereixen la confrontació entre dos actors. Jonah Hill –El lobo de Wall Street– ha de lluitar contra la mefistofèlica figura del criminal interpretada per James Franco –Spring Breakers–. Rupert Goold es troba més còmode quan ha de confrontar els actors i més perdut quan ha de deixar el drama psicològic per substituir-lo pel drama judicial.