A la riba del món

A les seves memòries, Miles Davis explica quan a començament de 1960 va aparèixer Ornette Coleman i va posar de cap per avall el món del jazz. Recordava que es trobava part del seu públic, com Leonard Bernstein, a les sessions que Ornette feia amb Don Cherry, Charlie Haden i Billy Higgins al cèlebre club Five Spots de Nova York. Era impossible trobar una cadira lliure. Podríem dir que és història, i encara més després de la recent mort d'Ornette, però aquell esperit d'avantguarda que va renovar el jazz, que fins i tot va espavilar Miles, continua viu en els dits d'herois com Haden, un investigador nat que és capaç de situar el seu contrabaix davant el virtuós pianista cubà Gonzalo Rubalcaba i oferir-nos una gravació única, pel romanticisme, pel rigor, pel diàleg subtil i intel·ligent, per la suma de talents.

Tokyo adagio és una manera d'acostar-se a noves formes, sesense abandonar la improvisació. Haden i Rubalcaba ja tenien un bon record de la seva col·laboració a Nocturne el 2001, però l'experiència havia de continuar avançant i aquest treball és un conjunt de músiques, d'interpretacions, de maneres de veure el món, des de la riba, amb què titulen el primer dels temes, o des d'aquesta panoràmica on sobrevolen.

I posa la pell de gallina perquè són més a prop de la música contemporània que des dels estàndards jazzístics. Tots dos van més enllà a peces introspectives com l'esmentada, la inigualable Sandino i clàssics com ara My love and I, de Johnny Mercer, o Solamente una vez, d'Agustín Lara, on cada nota del piano plora mentre Haden l'acompanya sense interferir, en un discret segon pla. La cançó podria ser un tòpic ja de tan repetida, però els dos músics la fan renéixer i la lectura és de les que justifiquen la compra d'un disc. La combinació entre els solos de piano, la delicadesa en la improvisació i aquesta sensació d'orquestrar una cançó, ni que sigui un bolero d'altres temps, confereixen a tot plegat un segell especial. El lirisme de Haden troba el contrapunt perfecte en el cubà, sovint des de la polifonia, però també des de les quatre mans superposades en la partitura poètica. L'estilisme mai resulta impostat perquè el condueixen cap a un romanticisme que entronca perfectament amb l'escola catalana de compositors clàssics.

El jazz no sorgeix com una etiqueta, sinó de l'homenatge que fan a Ornette amb la recreació de When will the blues leave. O en un altre instant d'excel·lència dins la peça que clou el disc, Transparence, signada per Rubalcaba. Estic segur que Erik Satie hauria gaudit d'aquestes sis interpretacions perquè contenen els diferents universos en què coincideixen l'experimentació i el classicisme, l'amor i l'art. Extretes d'uns directes al Blue Note de Tòquio, la recuperació té un aire d'esdeveniment. Hauria estat un delicte no posar-les a l'abast dels aficionats. Ha estat un encert.