Kavafis llegit amb els poemes a les mans

Polydoros Vogiatzis és un jove actor grec. Amb Varvara Gyra a la guitarra, ha preparat un espectacle sobre una trentena de poemes de Konstandinos Kavafis amb l'objectiu de mostrar la força dels textos d'aquest autor en la llengua original i l'interès de les adaptacions a diferents llengües que n'han fet traductors d'arreu del món. A cada ciutat on presenta el muntatge, Vogiatzis diu els poemes en grec i a l'escenari l'acompanya un actor del país que els diu en la seva llengua. Després d'haver ofert l'espectacle a Tolosa i a Brussel·les, Vogiatzis va estrenar amb Lluís Homar dissabte a Girona, a l'Auditori de La Mercè, la versió de Kavafis en grec i en català.

Una sòbria escenografia d'unes taules i unes cadires de cafè és l'espai on la poesia de Kavafis llisca a través de les veus de Vogiatzis i Homar, que s'agafen respirs en silencis de paraules coberts amb la música que surt dels dits de Gyra.

Jove i fràgil, com si encarnés el Kavafis temerós de la primera volada, Vogiatzis transmet els versos amb una gran naturalitat, quasi sempre amb un punt narratiu tocat per una vaga tristesa. Madur i potent, com si fos el Kavafis ric d'haver après dels qui saben, Homar projecta la sensibilitat del poeta amb una impactant serenitat. La dicció neta d'Homar ajuda a pair una poesia que prova de retenir els instants del gaudi enyorat.

El contrast entre els discursos interpretatius dels dos actors dóna molt bons resultats, sobretot tenint en compte que el muntatge s'ha estrenat amb només tres assaigs de recorregut previ. El que genera més incomoditat en l'espectador és aquesta sensació de justejar, evident quan es fa tan visible que els actors tenen a les mans els fulls amb els poemes que van llegint. Sorprèn constatar en un espectacle d'aquest tipus que a estones el teatre ja no és el que era. Abans hauria estat inadmissible que un actor hagués anat passant a l'escenari els fulls dels textos que va llegint. Ara un espectador paga divuit euros per una entrada i no té dret a esperar que els actors diguin els textos sense anar-los llegint mirant els papers. Abans un actor havia de saber projectar la veu per tal que se'l sentís bé fins a l'última localitat del galliner. Ara surt amb un micròfon i se'ls pot sentir encara que parli d'esquena al públic. Aquests canvis provoquen una reacció d'estranyesa en el públic, que percep que dalt l'escenari tot és cada vegada una mica més virtual i menys natural.

Per sort, Vogiatzis té en general ben apamat el text i Homar sap interioritzar-lo a mesura que el llegeix. L'atzar ha obrat en favor del muntatge i fins i tot ha fet possible que no es notés gaire la falta de coordinació en els pocs passatges en què els versos tallats que deia Homar no eren, com corresponia segons el guió, la traducció dels que acabava de dir Vogiatzis en la llengua original, sinó uns altres.