Alça, Manel!

Van tocar El Bròquil, i es va acabar. I tot seguit mil dues-centes persones van buidar la sala simfònica de l'Auditori de Girona inflades, importants i animades.

Els Manel tenen una capacitat enorme de seduir, de fer còmplice tot el públic. I a Girona sol costar que el públic funcioni: pensen que paguen l'entrada i que el de l'escenari ja ho farà tot, com si un concert fos cosa d'un. El públic dels Manel sol estar a l'altura d'aquells quatre músics amb tant de talent, capaços de cantar i de tocar més d'un instrument.

Fixeu-vos: arribem als bisos. Només en van tocar dues; ja havien esgotat el repertori i el públic en volia més. I van allargar, com fan en tots els directes, amb les Corrandes de la parella estable. Van convidar a tothom qui volgués a sortir a l'escenari ordenadament. Vam sentir trenta espontanis i dinou corrandes: «...ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.» Vam sentir poques astracanades, per no dir cap. Sobretot declaracions d'amor, especialment la de l'amic de la Nuri. L'advocat Jordi Negre, aspirant a cantautor, va fer un do de pit aclamat. El viticultor Jordi Oliver Conti els va regalar un parell d'ampolles de vi. I Toni Llobet, el gran dibuixant naturalista, va sortir amb el seu fill per criticar la Girocleta perquè no té cadireta per dur-hi mainada petita.

Manel va fer diumenge al vespre un concert colossal, amb molt de talent. Quan vaig sentir No t'enyoro ja no sabia si Els Pets n'havien fet l'original o una versió. La meravellosa Gent normal —Common people, dels Pulp—, la seva declaració de principis. Aquest va ser un dels primers concerts amb totes les versions: aquestes dues i El bròquil (La tortura, de Shakira).

La posada en escena, la nuesa de l'escenari i la capacitat de teatralitzar que tenen, a mi em fan pensar en Jonathan Richman.