‘Joc de trons' i l'imaginari turístic

Hi ha qui pensa que després dels Jocs Olímpics del 92, el factor que va contribuir més en la projecció turística de Barcelona va ser que una pel·lícula de Pedro Almodóvar de l'any 2000, Todo sobre mi madre, estigués seleccionada als Oscar i tingués un gran ressò internacional. Almodóvar no havia rodat mai a Barcelona i va convertir la ciutat en el refugi d'una dona que després de la pèrdua del seu fill volia buscar les pistes d'un pare absent que s'havia transvestit. Al filmar Barcelona, Almodóvar va decidir situar la mare de la jove Penélope Cruz en un pis modernista, va regalar a l'Ajuntament de la ciutat algun espectacular pla general de la Sagrada Família i va convertir la ciutat en un espai de llibertat en què les monges i els transvestits podien arribar a tenir relacions amoroses capaces de generar hipotètics melodrames. És cert que Todo sobre mi madre no era la primera pel·lícula que va projectar internacionalment l'imaginari de Barcelona. Michelangelo Antonioni ja havia filmat Jack
Nicholson als teulats de la Pedrera als anys setanta a Profession, reporter i anys després, Woody Allen va aprofundir en
la imatge d'una Barcelona postal en la seva comèdia Vicky, Cristina, Barcelona. El més interessant d'aquests casos consisteix a comprovar quin és el poder
del cinema per transformar els espais de la ficció en espais del desig i generar una projecció
turística.

Els experts diuen que la gran diferència entre l'antic viatger i el turista rau en el fet que mentre abans el viatge era vist com una experiència vital cap a la descoberta d'allò reconegut, el turisme no ha fet res més que generar el desig del reconeixement, de fer realitat la imatge d'allò que coneixem ja sigui mitjançant les ficcions o mitjançant la publicitat. El turista busca els símbols per establir la il·lusió d'haver estat allà. Fins a quin punt el cinema pot ser un element clau per alimentar aquest imaginari? Fins a quin punt quan viatgem reconeixem coses perquè són l'escenari d'històries que ens han emocionat?

La ciutat de Girona ha sabut crear, amb els anys, un bon catàleg de ficcions cinematogràfiques i televisives. Algunes de les quals, com ara Soldados de Salamina, de David Trueba, han servit per projectar la ciutat com a espai real i com a lloc on són presents les empremtes de certa memòria històrica. Altres, com ara El perfum, varen utilitzar la ciutat com a decorat d'una hipotètica ciutat imaginària de la França del segle XVII. Aquesta setmana, Girona es convertirà en l'escenari d'un espectacular rodatge per a la sisena temporada de la sèrie televisiva de moda, Joc de trons. En aquest cas, Girona no serà contemplada com a Girona sinó que esdevindrà el decorat maquillat per la creació d'un espai mític i fantàstic. És evident que quan s'emeti la temporada, els espectadors no informats no es preocuparan de descobrir Girona darrere l'espai fantàstic de la seva ficció, de la mateixa manera que ningú es preocupa de preguntar-se per què la plaça d'Espanya de Sevilla va ser el decorat que va servir de base per recrear un planeta a L'atac dels clons, el segon episodi de Star Wars. En aquesta oportunitat, Joc de trons no generarà cap imaginari turístic, en tot cas qui l'ha de dissenyar seran els mitjans de comunicació, el màrqueting i la propaganda política orientada a fer saber a la gent que pel Barri Vell de Girona es podran descobrir els elements clau d'una ficció de moda. El rodatge de Jocs de trons maquillarà la ciutat però generarà esdeveniment i, ens agradi o no ens agradi, vivim en un moment en què la cultura de l'esdeveniment s'està convertint en el model cultural més rendible.