La Crònica
Ovidi, Dalí i una rambla plena a vessar
La plaça Gala-Salvador Dalí estava pràcticament plena. El silenci era absolut fins que els aplaudiments el trencaven. Toti Soler, Gemma Humet i Joan Massotkleiner pujaven a l'escenari per rememorar durant una hora i mitja la figura d'Ovidi Montllor en una de les primeres actuacions de la segon nit d'Acústica. La veu punyent de Massotkleiner es feia seves composicions de Josep Maria de Segarra, Blai Bonet, Pere Quart o, evidentment, Vicent Andrés Estellés, mentre que Gemme Humet posava veu a clàssics com Homenatge a Teresa, La fera ferotge o Perquè vull. La guitarra del mestre Toti Soler –el fidel escuder d'Ovidi– portava el tempo d'un espectacle carregat d'emocions.
A la plaça Catalunya, en canvi, Trau havien començat a escalfar els motors i Projecte Mut van acabar d'omplir l'espai. Eren els primers compassos d'una jornada que tindria en l'escenari de la Rambla el principal focus d'atenció. La Companyia Elèctrica Dharma eren els primers en pujar-hi i no van tardar a traslladar la seva energia al públic. Fa ja quaranta anys que giren, però el seu estat de forma segueix sent envejable. Dalt de l'escenari, els músics no es donaven ni un minut de respir i a baix el públic vibrava amb autèntics himnes com La presó del rei de França, que convertia la Rambla en un sol clam.
Mentrestant, a la plaça Gala-Salvador Dalí l'activitat continuava amb Joan Dausà, que va voler aprofitar l'ocasió per oferir un espectacle únic i es va acompanyar de l'actriu Aina Clotet per recitar alguns dels peculiars textos escrits per Dalí. La solemnitat de la cita obligava al cantant a mostrar un posat molt més seriós de l'habitual, tot i que a mesura que avançava la nit s'anava deixant anar. El surrealisme dalinià es combinava amb la tristesa pròpia dels textos de Dausà i donaven lloc a un concert capaç d'atrapar un públic que omplia fins a l'última cadira de la plaça. Les propostes es multiplicaven i el públic feia els possibles per veure-les totes. A la plaça Catalunya Mishima havien de lluitar amb Els Catarres, que poc després començaven el seu concert a la Rambla, i anaven veient com l'espai s'anava buidant. La plaça seguia presentant un bon aspecte i el públic es mostrava absolutament entregat a la proposta dels de David Carabén. Ara bé, cap grup era capaç d'igualar l'eufòria viscuda ja ben entrada la nit amb Els Catarres. A la Rambla no hi cabia ni una agulla i el públic omplia fins i tot els laterals. A la primera nota del concert ja s'intuïa que la nit prometia. L'espai era un mar de veus que cantaven a ple pulmó i d'ànimes que saltaven i embogien amb la festa dels osonencs.