Els corbs d'Invernalia

Des de la finestra de l'habitació de casa on escric, a Vilablareix, sovint m'acompanyen els crits dels corbs, exactament com els passa als habitants d'Invernalia. Per tant, si els tècnics de so de la HBO volen no els cal que incorporin el so gravat d'aquestes aus a premuntatge. Que vinguin una tarda aquí, al barri del Perelló, n'arrepleguin mitja dotzena i els deixin anar sobre el barri vell de Girona. I ja tindran la banda sonora original i ideal. Vaig començar a notar que arribava l'hivern ara fa quatre anys. Confesso, però, que només he vist les dues primeres temporades de Joc de trons. O sigui que el que roden aquests dies entre la pujada de Sant Martí i Sant Pere de Galligants, ja no sabria situar-ho ni seguir-ho. Això no treu que m'hauria agradat conèixer les peripècies de Jon Snow, un bastard de la casa dels Stark, o del petit milhomes, Tyrion Lannister. I que em deleixo per saber qui s'asseurà finalment al tron de les espases de ferro. Segons he llegit, però, ni el mateix George R.R. Martin, el creador de tot plegat, ho té clar, qui serà l'inquilí definitiu d'aquest icònic setial. El que sí que faig és treure'm el barret davant la destresa que tenen els guionistes, Martin inclòs. Destresa per mantenir i eixamplar el nombre de seguidors arreu del món amb escenaris ben diversos per una sèrie que neix d'una col·lecció de llibres que enfonsa les seves arrels en la tradició medieval de la guerra de les Roses. I per mi que un producte per al gran públic tingui en els seus fonaments una base sòlida és un gran triomf.