Jordi Isern presenta a Girona la seva obra més urgent i introspectiva
‘Com un vas buit' aplega pintures en què ha treballat els últims quatre mesos, en plena convalescència
Forma part de les ‘Exposicions viatgeres'
Quatre mesos malalt, quatre mesos pintant. Amb la mateixa intensitat amb què la malaltia arrasava el cos del gener a l'abril, Jordi Isern (Barcelona, 1962) l'ha expiada del maig a l'agost en una pintura frenètica que ha posat en tensió el seu temperament, de processos lents i molt meditats. Quan va guanyar, junt amb Adrià Ciurana, la darrera convocatòria del cicle d'Exposicions viatgeres de la Diputació, que coordina Ibet Vila, Isern havia començat a il·luminar la seva pintura amb la calidesa del color, decidit a saltar a una abstracció que fa un parell d'anys ja anunciava amb la instal·lació Travessia, en què posava el seu previsible passat figuratiu a navegar per l'Onyar. I de cop, la urgència del cos, la necessitat d'aferrar-se de nou a aquest pes mort que la malaltia paradoxalment desvetlla.
És com un càstig, diu, que això li hagi passat a ell, que ha pintat sempre a partir del cos, just quan pretenia allunyar-se'n, però el cas és que l'obra que n'ha sortit retorna amb obediència als mapes corporals, però no pas sense mutacions i ferides.
Com un vas buit, que ahir es va inaugurar a la Casa de Cultura de Girona i, a partir del 3 d'octubre, viatjarà per altres municipis gironins, és el treball més autobiogràfic d'Isern, i també el més experimental i urgent. Consta d'una trentena de pintures, moltes de gran format, realitzades la gran majoria els últims quatre mesos, algunes fa a penes uns dies, en què l'artista afegeix, a manera d'apòsits, gases, radiografies i draps als seus habituals guixots i xifres damunt els torsos i els caps, sovint unes siluetes sense identitat cobertes amb la penombra d'un eclipsi parcial. Organitzades com a instal·lacions, algunes d'aquestes pintures tenen un transport íntim quasi obscè: mantes, plats i llibres fossilitzats, com els que acompanyarien la vetlla d'un convalescent, fan guàrdia al costat d'aquests cossos vacants, en espera que el temps hi faci pòsit com l'única forma imaginable de guariment.
La rapidesa ha estat un exercici dur per a algú que es resisteix a veure mai acabada cap obra, convençut que “cada vegada que entres a l'estudi saps que et disposes a fracassar”, però també ha tingut experiències gratificants, com la de poder treballar, per a les obres de format més gran, al teatre de Rupià, el poble on té l'estudi. “Em sentia com Tàpies, enfilat a l'altell contemplant l'obra: un privilegi”, diu agraït. En compensació, va convidar els veïns a deixar empremta en una de les pintures dibuixant-hi una estrella amb Dacs: n'hi ha de nens i d'ancians, puntets blancs que brillen enmig de la nit. Aprofitant la inauguració, dues de les peces més grans, dos caps sensacionals –fang que medita– van estar penjades ahir a la façana de la Casa de Culuta.