Teatre terapèutic

Teatre per calmar l'ànima. A la inqüestionable voluntat de generar un espai per a la reflexió, el teatre del mirall també vol redimir l'ànima. És el cas de Cuando todos pensaban que estábamos desaparecidos, un treball creat a partir de la companyia mexicana Vaca35 i la catalana TeatrodeCerca. Conviden a un àpat teatral en què expliquen els lligams amb persones mortes a partir dels plats que cuinen. Pot ser salmorejo o chile picant. També Marga Socias (cuinada dins del Teatro de los Sentidos) decideix fer un cop de cap i passar-se al món de l'autònom amb una agència de viatges singular. El públic, a mig camí de la ficció i de la veritat, troba un espai interior per decidir en què invertiria el temps extra de vida que li facilita (aparentment) l'agència i per cosir una història d'amor. Tan ingènua com eficaç, l'actriu (o millor directora en potència d'un negoci emocional) aconsegueix atrapar l'espectador i, així, convertir aquest passeig insòlit en un petit moment de vida.

Cuando todos pensaban... és un dels projectes més esperats d'aquesta Fira Tàrrega. Perquè mira de fer confluir dos universos molt personals, el de Vaca35 i el de Teatro deCerca. Els mexicans van sorprendre amb una adaptació de Las criadas que viatjava del text al teatre físic i a les escenes d'una poesia captivadora, sense xarxa. A Tàrrega, els de TeatrodeCerca van regalar aquell Que te vaya bonito que navegava de la festa i l'excés a la discussió i l'emoció a flor de pell. El resultat és aquest Cuando todos..., que, certament, aconsegueix fusionar els dos mètodes de treball des de la veritat i la radicalitat.

El punt de partida són les cosmovisions gairebé oposades entre la cultura mexicana i l'europea: en la primera, la mort es viu com una festa (que no exclou moments de ràbia i de plor). La cultura europea, en canvi, fuig tant com pot de la mort: és un gest massa íntim, es vol plorar desconsoladament gairebé en privat. Si la vida és una cadena de fets quotidians, també el record d'un mort o d'algú estimat pot venir per les olors d'un plat. Una crema de verdures és un menjar de vida que recorda l'àvia, i que ara l'actriu Cristina Gámiz cuina per a la seva mare. Un salmorejo remet al menjar rudimentari de camp, sense culleres, sucant-hi pa i que evoca el familiar de Jorge-Yamam Serrano que va ser executat durant la Guerra Civil. Però és que, a una de les actrius mexicanes, unes mongetes amb xoriço li desperten el record del pare mort, i un plat fet amb verdures i ou que tampoc se serveix amb coberts remet a la infància del que recorda la Sra. Lulu, que ho cuina sense posar-se davantal i amb totes les joies penjades al coll!

L'espectacle que farà temporada a la Villarroel d'aquí a poques setmanes viatja del discurs personalíssim (que pot canviar segons el que senti l'actor) en primera persona i adreçat a un públic amb les lluites intestinals, gairebé escatològiques, entre els personatges. Però és un espectacle que vol redimir, consolar. I, per això, després de la guerra, del conflicte, hi ha la retrobada i la voluntat de fer les paus. Potser sembla massa gratuïta, la recerca d'aquest conflicte, però és el pas necessari per convocar després els seus morts, mentre el foc va cuinant el plat a foc lent. L'obra acaba amb una estesa d'elements de cuina i personals que construeixen un mapa d'emocions. I, com uns Exercicis d'amor d'El Pont Flotant, la cuina es comparteix amb la mateixa simplicitat que l'exposició crua dels ingredients d'aquest plat escènic que, per moments, busca una certa competició emocional, però que lliga espès com una salsa deliciosa.

A mitja tarda, un espectacle que promet controvèrsia, fet a partir de tallers de l'actriu Carla Rovira amb la canalla de Tàrrega. La tesi és que els nens demanen poder expressar-se i parlar de tot. També del dolor. Com tot viatge a la penombra, es culmina amb una trobada regeneradora. Tots volem ser gallines com les de Most of all, you've got to hide it from chicks. Una versió radical del Montando pollos clownesc de Jango Edwards al Fòrum 2004.

Són tan sols alguns exemples de l'edició d'enguany, que torna a trobar-se coincidint amb una Diada multitudinària. Amb menys públic (avui s'espera una veritable multitud pels carrers), la teràpia és més íntima.