L'hort de Bigas Luna

“Un creador ha de ser dur com una pedra i sensible com una flor”, va dir un dia Bigas Luna a l'actor Jordi Mollà. D'una vitalitat desbordant i sensibilitat exuberant, Bigas és dels cineastes excepcionals que han desenvolupat una creació de la imatge lligada a la plàstica. Al seu costat, Dennis Hopper, Peter Greenaway, Wim Wenders, Antonio López i Pere Portabella. Els darrers anys de la seva vida va fer del seu taller a Salomó, Tarragona, el seu hort, on podíem trobar els guions lligats amb una pedra al damunt. Ara, la Fundació Vila Casas ret homenatge al cineasta, que ens va deixar el 2013, amb l'exposició Bigas Luna, més de Bigas, més de Luna.

Bigas Luna ha estat sempre a dins del món de l'art, encara que la fama li vingué pel cinema, per les grans pel·lícules de producció espanyola, com la coneguda trilogia ibèrica (Jamón, jamón, Huevos de oro, La teta y la luna), i per la proximitat amb la indústria americana de Hollywood que li proporcionà el rodatge del film Reborn (1981). Però Bigas, que ja havia donat senyals de la seva admiració per Goya a Caniche (1978), pel·lícula que reafirmà l'artista Àngel Jové com a actor, havia mostrat un viu interès per la fotografia, amb propostes conceptuals com les diapositives manipulades A flor de pell que inicià l'any 1964 o també les sèries de polaroids que exposà a la sala Vinçon el 1976. Amb Carles Riart compartí la seva faceta de dissenyador i les seves taules distorsionades cridaren l'atenció de Salvador Dalí i una d'aquesta sèrie es pot veure a la sala Mae West del Museu Dalí de Figueres.

Els darrers anys de la seva vida generà el projecte Bioners, que tant al·ludeix a una activitat efímera com a pintures i obra plàstica. Al defora de les naus industrials avícoles que convertí en taller, jeien les lones esteses a sol i serena per amarar-se de natura, amb pedres a sobre. Les pàgines d'un guió escrit són el suport dels seus dibuixos, a vegades amb empremtes de rovell, de fulles d'arbre mortes, receptores de gestos, figuracions, taques i escriptura de noves paraules. Un art que de la indiferència warholiana passa als valors més rituals i simbòlics de l'home, de la vida i del seu temps.