El mite de Prometeu serveix a Indi Gest per treballar el concepte de la trampa a «Prometeu no res»

En el muntatge que s'estrena demà a La Planeta (22h), Prometeu (Teo) és el personatge reflexiu, que primer pensa i després actua, mentre que Epimeteu (Epi) és el seu contrari. L'equació la completa Pandora (Dora), un regal enverinat dels déus, que l'ofereixen a Epimeteu el qual, sense tenir en compte les advertències del seu germà, que el commina a no prendre res dels déus, accepta el regal. En el pack també hi va la famosa caixa, la qual, una vegada oberta, deslliura tots els mals de la humanitat. Només l'esperança resta dins la caixa. Aquest és, segons van explicar ahir Jordi Oriol, Diego Anido i Sílvia Delagneau, el punt de partida de Prometeu no res, que és una «perversió del mite», diu Oriol, el qual és cocreador, codirector i cointèrpret de la peça, juntament amb Diego Anido i Sílvia Delangneau.

Oriol va explicar que tenien ganes de fer una cosa nova, que tingués relació amb el teatre d'objectes, de performance i parant molta atenció a la qüestió estètica. Va ser llavors que van començar a treballar amb el concepte de la trampa. De fet, els tres personatges estan com «encadenats» –igual que Prometeu, al qual Zeus va encadenar a una columna– a un espai que, en aquest cas, és un lavabo –«pel que té d'higiènic i de Roca», diu Jordi Oriol–, que es va transformant. Teo i Epi són dos germans que es troben en una habitació d'hotel, al lavabo, des del qual miren de descobrir què és el que s'ordeix a l'habitació del costat, on se celebra una reunió secreta absolutament transcendent per a la humanitat, en què se'ls revelarà l'engany sota el qual la humanitat viu inconscientment atrapada. Aleshores apareix Dora, una mena «d'accident argumental», diuen, que fa desviar els personatges del seu propòsit i sembra el caos. Segons Oriol, «el fil argumental és molt prim», i tenen especial importància els dissenys de so i de llums, que van a càrrec de Carles Pedragosa i Àlex Aviñoa, respectivament, així com el disseny de l'escenografia i les titelles, obra de Delagneau. Un altre dels aspectes que toca el muntatge és el fet que la humanitat viu «instal·lada en la repetició» tot i que té la sensació que avança. «No fem més que afegir capes i capes a la nostra condició humana fins a no entendre res, no res.»